Desertar o tornar-hi

Diumenge III de Pasqua

És relativament fàcil desertar, escapolir-se, tornar enrere... com aquells d’Emmaús. Quants cristians han emprès aquest camí de retorn, lentament han anat deixant la pràctica religiosa, després les conviccions, finalment el capteniment... Se’n van desencisats a viure una vida sense Déu. I potser fins i tot se senten desemparats i fugen endavant. I tu escoltes aquells pares grans que et diuen amb dolor: “sap mossèn, cap dels meus fills no practica, no han volgut casar-se per l’Església, ni batejar els seus fills...” I de vegades t’ho diuen amb llàgrimes als ulls i et pregunten: “què hem fet malament?”  implícitament: “per què han desertat?”

El problema ens depassa. Culpem l’ambient, l’ensenyament superior laïcista, una societat descreguda, els mitjans de comunicació... Possiblement la responsabilitat està repartida, segurament en aquesta deserció tots plegats, clergues i laics hi hem contribuït amb la nostra manca de testimoniatge, amb viure un cristianisme de compliment ritual, potser incoherent, fent cara de Quaresma i haver-nos oblidat sovint de la Pasqua...

Però Jesús no perd temps a analitzar les causes de la deserció, sinó que –amagat darrera el pelegrí que camina al costat nostre- urgit pel seu amor no permet que aquells dos deixebles desertin i els va a buscar en la seva desesperança:  Perquè, fixem-nos-hi ells ho diuen clarament: “Nosaltres esperàvem...”. Malament quan un diu que “esperava” en passat, vol dir que ja no espera. El pelegrí també ho tenia difícil, però parlant el seu llenguatge, aprofundint en la saviesa de les escriptures amb la conversa els torna a encendre el cor, els torna a regalar l’esperança. I els reprèn suaument precisament de no haver cregut en el testimoni de les dones.

Alguns s’han preguntat si aquells dos deixebles no havien estat al Sant Sopar, com és que van reconèixer Jesús en partir el pa? Ho podem entendre fàcilment, és que a la missa la litúrgia de la Paraula i la de l’eucaristia, estan íntimament unides. Aquells dos el reconeixen en el pa perquè ja l’Esperit Sant havia inflamat els seus cors amb l’itinerari previ i la catequesi del Ressuscitat.  Reconeixem Jesús en partir el pa.

Potser aquests dies, enmig de la pandèmia i del confinament, també en alguns moments hem tingut la temptació de tirar la tovallola, de tornar enrere, de perdre l’esperança, o la fe. I cal que Jesús ens parli novament per mitjà de tants testimonis de resiliència fecunda, perquè entenguem que Ell és viu i que continua caminant al costat nostre. I que hem de ser deixebles que caminen junts, sinodalment, en un diàleg fecund...

El P. Anselm Grün, mojo benedictí alemany, que és reconegut mundialment pels seus escrits sobre espiritualitat -n'ha escrit més de 300- ha publicat un llibre que es pot descarregar en les xarxes. Es titula: Cuarentena. Como lograr la armonía en casa. El llibre convida a reflexionar sobre la nostra vida perquè [probablement] tornarem a trobar-nos amb situacions com la crisi del coronavirus, el sofriment de l’angostura, l’amenaça de la malaltia i de la mort, el sofriment pel nostre desemparament davant de situacions que nosaltres mateixos no hem provocat”

En el moment que ens sentim temptats a desertar és hora de repetir amb Pere: “Sempre tinc present el Senyor, amb ell a la dreta mai no cauré. El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo”

Aquest temps estrany ens dóna ens posa en la cruïlla de desertar o de tornar-hi. Som-hi? Que ens hi ajudi la trobada amb el Ressuscitat, viu sota les espècies del Pa i del Vi.