El llenguatge de les pedres

Homilia diumenge 21 de durant l’any

Jesús, en el decurs de la seva vida pública fou molt viatger.  El seu magisteri va ser itinerant. Avui hem escoltat que es va endur els seus deixebles amb la barca a l’altra riba del mar de Galilea i a peu els va fer pujar uns 50 quilòmetres fins a Pànies, anomenada Cesarea de Filip, al nord, a dalt de tot, als confins del paganisme. Una llarga caminada, d’uns quants dies. Anà i tornar.

A Pànies hi havia el santuari del déu Pan, el déu dels pastors i dels ramats, el déu de la fertilitat i de la sexualitat masculina. També és el déu salvatge, el déu dels boscos i dels llocs naturals on els humans no hi han actuat. A la gran mola rocosa hi havia encara molts nínxols excavats i dedicats a diverses divinitats. Ell i els seus deixebles van poder veure la porta de l’Hades, la porta misteriosa del món inferior. Només sortir al claustre podeu veure, en la clau de l’Anàstasi, la imatge simbòlica de Jesús, rescatant a les portes de l’Hades els justos que esperaven la resurrecció.

I en aquest marc, Jesús fa com una gran performance, els posa davant d’una gran mola de pedra, planteja als deixebles una pregunta clau: “Qui diuen els homes que sóc jo, el Fill de l’Home?” Diversitat de respostes. Finalment “I vosaltres qui dieu que sóc?” I Pere, el llançat, el més agosarat “Tu ets els Messies, el Fill de Déu que allibera”. Inspirat per l’Esperit Sant. Jesús l’elogia i tot seguit fa un joc de paraules en grec amb el seu nom “Simó” i el malnom que ell mateix li va imposar: “Pere” que és una pedra llancívola: “Tu ets Pedra -còdol-, i sobre aquesta Petra (la mola de Pànies, la del paganisme), jo edificaré la meva Església i les portes de l’Hades, no prevaldran contra ella.

El primer que ens sobta és la desproporció: Pere és molt petit, la base de la futura Església serà molt més gran. Aquesta desproporció l’hem viscuda en el decurs de tota la història de l’Església. I l’actual Papa Francesc, que estima el lema “servent dels servents de Déu” n’és particularment conscient.

El que ens sobta també és que el fonament de la comunitat nova sigui pagà. Com és possible?  Jesús ja no vol construir l’Església sobre el fonament del judaisme decadent. Aquesta roca, el paganisme, abasta tot el món. (Rius Camps).

Normalment, els antics santuaris, les capelles, fins i tot els monestirs, estan edificats en un lloc on prèviament hi havia hagut una edificació pagana. En tenim un exemple a Santa Maria de Badalona, bastida sobre el sòcol del temple romà. O la Creu de Montigalà, molt a prop del lloc on es va trobar una ara solar. És el cristianisme que derrota el paganisme? En cert sentit potser sí, però a mi m’agrada veure el tracte tan franc que Jesús mateix tingué amb els pagans, com per exemple amb el Centurió. I els pagans no eren ateus, tenien les seves divinitats, el seu panteó, però no s’havien allunyat artificialment de la natura, sinó que la llegien i la interpretaven. En el fons, la roca és el mateix Jesús que pren sobre les seves espatlles el pagà i el més allunyat.

Estimats germans i germanes, hi ha molts a qui plauen les pedres de mides, colors i morfologies diverses. Hi ha també en el nostre país, grans formacions rocoses. Totes elles han estat motiu d’inspiració i de creació. Jesús, mestre de l’Esperit,  ensenya a partir del llibre obert de la natura, del qual, com deia Antoni Gaudí, copien tots els altres llibres. I com escrivia Sant Pau als de Roma: “quina profunditat i riquesa en la saviesa i en el coneixement de Déu!” Una profunditat i una riquesa que en el decurs de la nostra vida anem descobrint de dia en dia.