L'oreig d'amable silenci
Diumenge XIX de durant l'any
La lectura del primer llibre dels Reis que hem
escoltat és preciosa: Déu no es revela a Elies en cap dels senyals que fins
aleshores eren tradicionals a l’Antic Testament: ni en la ventada impetuosa, ni
en el terratrèmol, ni en el foc. Sinó que en el so d’un aire suau, talment
en un oreig d’amable silenci. Elies sap
descobrir aquesta presència silent i per això es cobreix la cara amb el
mantell.
És veritat que hi ha hagut
persones que s’han convertit a partir d’una forta sacsejada: la mort d’un ésser
estimat, una malaltia, un daltabaix en la seva vida... però Déu ens parla
habitualment de manera silenciosa. Tan de bo que les persones que acuden aquí a
retirar-se en solitud i silenci, que cadascú de nosaltres, puguem oir la seva veu
en aquest oreig d’amable silenci. El vent
tornarà a tenir un protagonisme a l’evangeli, passa de ser contrari, violent a
un vent que amaina.
El fragment de l’evangeli
segons Sant Mateu que hem proclamat, se situa just després de la multiplicació
dels pans i dels peixos davant d’aquella multitud. Mossèn Rius Camps, biblista,
fa notar que en realitat aquells cinc mil homes de què parla l’Evangeli, havien
volgut protagonitzar una revolta violenta per alliberar els jueus. Somniadors
d’un messianisme davídic; aquesta no és la revolta que Jesús vol i per això
commina els deixebles a pujar a la barca, a tornar a la comunitat, a l’Església.
La temptació de la
violència revolucionària ha estat –i està present- en molts moments de la
història de l’Església. Recordo que mossèn Antoni Oriol Tataret, professor de
moral, deia, parlant de Llatinoamèrica: si en un costat poso una situació
d’injustícia i en un altre un text de l’Antic Testament, probablement no tindré
altra opció que anar a les armes. Però és que entre l’Escriptura i la situació
injusta, hi ha una instància intermèdia que és la comunitat, que m’ensenya a
discernir. Tornar a la barca tindria aquest sentit.
El bisbe Pere Casaldàliga
mai no va usar la violència destructiva, si no de l’amor. Tot i que ell va ser
amenaçat de mort diverses vegades. Ell, ja des de jove, havia tingut el martiri
a prop: el seu oncle mossèn Lluís Pla, els màrtirs claretians de Barbastre. I
després a Llatinoamèrica, Òscar Romero, Ignacio Ellacuría i companys, el
jesuïta P. João Bosco Penido Burnie. El bisbe afirmava: “he dit moltes vegades i
recordo en aquests moments la paraula del màrtir i d’Amèrica Llatina, Mons.
Romero: ‘Una església d’un poble perseguit, d’un poble màrtir, prohibit, necessàriament
ha de ser també una Església perseguida. Altrament, del cert que no seria una
Església coherent.’ Al bisbe el sostenia la seva comunitat claretiana i tants i
tants amics, allí i arreu del món. Vivia en comunitat i feia comunitat.
En les onades del llac hi
veig el moment actual: una realitat que ens supera i que no podem controlar. No
podem fer gaire plans, degut a una realitat que ens depassa, hi ha persones que
s’enfonsen perquè no poden controlar la realitat. El que passa és que sovint
confonem l’actualitat (el que ens presenten els mitjans de comunicació) amb la
realitat i la realitat sol ser molt més complexa que el que els mitjans de
comunicació s’entesten a mostrar-nos.
I Jesús, unit al Pare
(s’ha passat la nit pregant) es passeja sobre les aigües fosques del llac. Com
Jahvé es passejava pel paradís. Tot un gest poètic, avui diríem una performance. I encara l’expressió: “No
tingueu por, que sóc jo”, seria la pròpia de Jahvé a l’AT: “jo sóc” o “jo sóc
el qui sóc”. Jesús es passeja per damunt de les aigües fosques del mal. Però
els deixebles que estan enfadats per haver hagut de retornar a la barca, no el
reconeixen. Els deixebles no havien après poesia. I Pere, cap de colla, per
veure si és o no realment Jesús, “Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui
caminant sobre l’aigua”. Senyor si ets aquí, si ets realment, fes que no
m’enfonsi, que tiri endavant. Hi ha un to d’exigència comprensible, però que no
ens acaba d’agradar. I fa unes passes cap a ell, però la mateixa por –mala
consellera- fa que s’enfonsi. Pere Casaldàliga escrivia “La poesia em salva del
dubte i de la por”
A la Saeta, Joan Manuel Serrat cantava, “no puedo cantar ni quiero/ a ese Jesús del madero/si no al que anduvo
en la mar”. Com comentava un bon
amic ja traspassat, Paco Viñas, a qui plaïa molt aquesta saeta, és un cant a Jesús Ressuscitat, vencedor del mal i de la
mort; és al qui cantem cada diumenge, tot esperant escoltar la seva veu en
l’oreig d’amable silenci.
Pere Casaldàliga ha portat
a plenitud la dimensió profètica que implica el baptisme cristià i la llibertat
interior dels fills de Déu. Català universal, poeta, escriptor, sempre actiu,
ha mostrat que es pot fer de bisbe amb un altre estil, sobri, evangèlic,
creïble per a molts. Així acaba el seu poema “El nom novell”: “Si em bategeu un
altre cop, un dia,/amb l’aigua dels sanglots i la memòria,/ amb el foc de la
mort i de la Glòria…:/digueu a Déu i al món/que m’heu posat/el nom de
Pere-Llibertat!”
Comentarios
Publicar un comentario