L'oreig d'amable silenci


Diumenge XIX de durant l'any

La  lectura del primer llibre dels Reis que hem escoltat és preciosa: Déu no es revela a Elies en cap dels senyals que fins aleshores eren tradicionals a l’Antic Testament: ni en la ventada impetuosa, ni en el terratrèmol, ni en el foc. Sinó que en el so d’un aire suau, talment en  un oreig d’amable silenci. Elies sap descobrir aquesta presència silent i per això es cobreix la cara amb el mantell.
És veritat que hi ha hagut persones que s’han convertit a partir d’una forta sacsejada: la mort d’un ésser estimat, una malaltia, un daltabaix en la seva vida... però Déu ens parla habitualment de manera silenciosa. Tan de bo que les persones que acuden aquí a retirar-se en solitud i silenci, que cadascú de nosaltres, puguem oir la seva veu en aquest oreig d’amable silenci. El vent tornarà a tenir un protagonisme a l’evangeli, passa de ser contrari, violent a un vent que amaina.
El fragment de l’evangeli segons Sant Mateu que hem proclamat, se situa just després de la multiplicació dels pans i dels peixos davant d’aquella multitud. Mossèn Rius Camps, biblista, fa notar que en realitat aquells cinc mil homes de què parla l’Evangeli, havien volgut protagonitzar una revolta violenta per alliberar els jueus. Somniadors d’un messianisme davídic; aquesta no és la revolta que Jesús vol i per això commina els deixebles a pujar a la barca, a tornar a  la comunitat, a l’Església.
La temptació de la violència revolucionària ha estat –i està present- en molts moments de la història de l’Església. Recordo que mossèn Antoni Oriol Tataret, professor de moral, deia, parlant de Llatinoamèrica: si en un costat poso una situació d’injustícia i en un altre un text de l’Antic Testament, probablement no tindré altra opció que anar a les armes. Però és que entre l’Escriptura i la situació injusta, hi ha una instància intermèdia que és la comunitat, que m’ensenya a discernir. Tornar a la barca tindria aquest sentit.
El bisbe Pere Casaldàliga mai no va usar la violència destructiva, si no de l’amor. Tot i que ell va ser amenaçat de mort diverses vegades. Ell, ja des de jove, havia tingut el martiri a prop: el seu oncle mossèn Lluís Pla, els màrtirs claretians de Barbastre. I després a Llatinoamèrica, Òscar Romero, Ignacio Ellacuría i companys, el jesuïta P. João Bosco Penido Burnie. El bisbe afirmava: “he dit moltes vegades i recordo en aquests moments la paraula del màrtir i d’Amèrica Llatina, Mons. Romero: ‘Una església d’un poble perseguit, d’un poble màrtir, prohibit, necessàriament ha de ser també una Església perseguida. Altrament, del cert que no seria una Església coherent.’ Al bisbe el sostenia la seva comunitat claretiana i tants i tants amics, allí i arreu del món. Vivia en comunitat i feia comunitat.
En les onades del llac hi veig el moment actual: una realitat que ens supera i que no podem controlar. No podem fer gaire plans, degut a una realitat que ens depassa, hi ha persones que s’enfonsen perquè no poden controlar la realitat. El que passa és que sovint confonem l’actualitat (el que ens presenten els mitjans de comunicació) amb la realitat i la realitat sol ser molt més complexa que el que els mitjans de comunicació s’entesten a mostrar-nos.
I Jesús, unit al Pare (s’ha passat la nit pregant) es passeja sobre les aigües fosques del llac. Com Jahvé es passejava pel paradís. Tot un gest poètic, avui diríem una performance. I encara l’expressió: “No tingueu por, que sóc jo”, seria la pròpia de Jahvé a l’AT: “jo sóc” o “jo sóc el qui sóc”. Jesús es passeja per damunt de les aigües fosques del mal. Però els deixebles que estan enfadats per haver hagut de retornar a la barca, no el reconeixen. Els deixebles no havien après poesia. I Pere, cap de colla, per veure si és o no realment Jesús, “Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua”. Senyor si ets aquí, si ets realment, fes que no m’enfonsi, que tiri endavant. Hi ha un to d’exigència comprensible, però que no ens acaba d’agradar. I fa unes passes cap a ell, però la mateixa por –mala consellera- fa que s’enfonsi. Pere Casaldàliga escrivia “La poesia em salva del dubte i de la por”
A la Saeta, Joan Manuel Serrat cantava, “no puedo cantar ni quiero/ a ese Jesús del madero/si no al que anduvo en la mar”.  Com comentava un bon amic ja traspassat, Paco Viñas, a qui plaïa molt aquesta saeta, és un cant a Jesús Ressuscitat, vencedor del mal i de la mort; és al qui cantem cada diumenge, tot esperant escoltar la seva veu en l’oreig d’amable silenci.
Pere Casaldàliga ha portat a plenitud la dimensió profètica que implica el baptisme cristià i la llibertat interior dels fills de Déu. Català universal, poeta, escriptor, sempre actiu, ha mostrat que es pot fer de bisbe amb un altre estil, sobri, evangèlic, creïble per a molts. Així acaba el seu poema “El nom novell”: “Si em bategeu un altre cop, un dia,/amb l’aigua dels sanglots i la memòria,/ amb el foc de la mort i de la Glòria…:/digueu a Déu i al món/que m’heu posat/el nom de Pere-Llibertat!”



Comentarios

Entradas populares de este blog

10 claves para comprender la Sagrada Familia de Barcelona

Cinco claves para comprender el arte catalán

Dijous Sant 2023