Dir sí i anar a la vinya

Dir sí i anar a la vinya

Tots coneixem persones que són com algun dels dos fills de la paràbola. Persones que d’entrada diuen no, ja tenen la negació incorporada al seu llenguatge, però després es penedeixen i fan allò que se’ls diu. I també coneixem persones –de vegades cultures sencers- que sembla que tinguin prohibit el no, diuen sempre que sí... i sovint acaben fent el que volen.

Tots dos comportaments són aspres. La negativa és tal com una fuetada i la incoherència també ens dol. El que caldria és fer les dues coses, dir que sí i anar a la vinya. Dir sí i fer les coses que se’ns encomanen amb diligència.

Els publicans eren tinguts per pecadors públics, com les dones de mala vida. Fixem-nos que al costat de la creu de Jesús hi havia també dos bandolers, dos pecadors públics,  un dels quals es penedeix en el darrer moment. I als peus de la creu hi havia una pecadora, també penedida, la Magdalena. Dos penedits en qui s’acompleix la profecia d’Ezequiel: “Només que reconegui el mal que ha fet i es converteixi, salvarà la seva vida”. El calvari així esdevé, d’alguna manera, l’acompliment d’aquell anunci de Jesús que li promet al lladre penedit: “Avui seràs amb mi al paradís”.

Estimats, la Covid-19 posa en relleu la nostra finitud personal i també els límits dels models econòmics que estan fent fallida. Ja no és solament una emergència sanitària: es tracta d’una emergència social. I com podem donar un sí a Déu a aquest temps present, estrany i difícil?  Davant la pandèmia cal evitar dues temptacions: l’histerisme i el relaxament i cal fer una opció per un serè realisme. En aquest sentit, la Pontifícia Acadèmia per a la Vida assenyala que “aprendre de la finitud i acceptar els límits de la nostra llibertat és més que un exercici sobri de realisme filosòfic, implica obrir als ulls a la realitat dels éssers humans que experimenten aquests límits en la pròpia carn.” Pensem avui i preguem pels col·lectius més vulnerables, per exemple els ancians que estan confinats en residències o en les persones amb trastorn mental o en aquells que, ja en circumstàncies habituals, patien maltractaments de tota mena. Per a molts avui és un repte sobreviure, assegurar-se les condicions mínimes de subsistència, alimentar els infants i d’altres membres de la família o superar l’amenaça de malalties.  A Catalunya ja hi havia, abans de l’inici de la pandèmia, un 30% de pobresa infantil i els estudis ens diuen que ara ha pujat al 34%. En aquest sentit els nens  tornen a ser “la crisi de la crisi” perquè el teixit social sempre comença a esquinçar-se per la part més dèbil.

I com podem “anar a la vinya”, és a dir com podem fer allò que hem de fer? Com ha implorat bellament Sant Pau: “us suplico que em doneu plenament el goig de veure-us units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes i ben avinguts (...) Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres”. Cal superar, doncs, la falsa distinció entre els que estem dins, és a dir els que poden exhibir la pretensió de pertànyer plenament a la comunitat i els que estan fora, esperant una suposada participació en ella. No: l’accés a una atenció de salut de qualitat i als medicaments essencials s’ha de reconèixer com un dret humà universal. (cf. Declaració Universal sobre Bioètica i  Drets Humans, art. 14). I tots ens hem de sentir uns.

Avui es parla d’una “ètica del risc” basada en un concepte més ampli de solidaritat. Deia Núria Gispert, recentment desapareguda, que feu de la seva vida una ofrena als més pobres: “La justícia és imperfecta i ha de ser compensada amb sentiments d'ajuda, d'amistat, de col·laboració.” És un temps propici per al voluntariat.

Joan Carrera i Carrera, jesuïta, professor de moral fonamental, sosté que “ha arribat l’hora de replantejar-nos el model productiu com un avenç, un graó més de consciència que assoleix la humanitat. Un canvi per sobreviure, per tal que hi hagi futur per a les properes generacions. Un canvi que ha de passar per un període d’incerteses, per un període de patiment, d’anades i tornades fruit de les pors, de la resistència al canvi dels que ostenten el poder econòmic i polític.” Seran tot plegat aquells dolors de part de què parla sant Pau (Rm 8, 22) que anuncien el naixement d’un cel nou i una terra nova? Renovem el nostre sí a Déu i anem decidits i contents a la vinya.