Emocions bàsiques

 

Homilia diumenge 24 de durant l’any 130920

En aquesta paràbola d’avui hi ha presents les quatre emocions bàsiques: por, ràbia, tristesa i alegria.

Fixem-nos-hi bé. El ministre té por que el rei pugui executar les seves ordres, i el vengui a ell, a la seva dona i als seus fills per saldar el deute. I per això, mogut per la por, se li tira als peus i el suplica fins que aconsegueix el perdó regi.

Però el ministre, que es va sentir perdonat, no havia après a perdonar, perquè després ell no és capaç de perdonar un dels seus col·legues. Aquesta actitud del ministre amb el seu company, tan injusta i desproporcionada, a nosaltres ens fa ràbia. Als altres col·legues els provoca tristesa i quan informen el rei, aquest també s’enrabia.

Aparentment a l’evangeli no es parla d’alegria, però l’alegria està implícita en el perdó, en la primera part de l’evangeli. Perdonar i sentir-se perdonat, és la màxima font de l’alegria interior. Pensem-hi: si hem perdonat de cor el nostre germà o germana, fins i tot encara que no li hàgim pogut expressar aquell perdó, ens sentim profundament joiosos. Recordem aquell cant de kairoi: “que visquem sempre la joia del perdó”.

Mossèn Ballarín deia que entenia la resurrecció de Llàtzer quan celebrava el sagrament del perdó, quan se sentia perdonat. Era com si li caiguessin les benes de la mortalla, com si estigués mort i sortís fent salts del sepulcre.

A la nostra vida contínuament experimentem aquestes emocions bàsiques. El que passa és que de vegades no hi sabem posar nom. Hem de practicar la interiorització i entrar en el nostre monestir interior per tal de veure quina emoció domina en nosaltres. I també podem trobar ajut amb un diàleg franc amb els qui confiem. De vegades unes emocions predominen sobre les altres, però totes s’han de saber gestionar. Sabent que unes equilibren les altres.

Però tampoc no ens hem de deixar arrossegar per cap emoció: si ens deixem portar per la por, quedem paralitzats, si ens deixem portar per la ràbia podem fer disbarats, (ho hem escoltat en la primera lectura: és odiós irritar-se i guardar rancúnia), si quedem sumits en la tristesa no aixecarem el cap. I hi ha el risc també que confonguem l’estar contents amb l’autèntica alegria interior que és un augment de fe en Jesús, d’esperança en la realitat i d’amor per a la gent.  Si és simplement una alegria externa, un estat eufòric, arribem a perdre el sentit de la realitat.

Sant Ignasi de Loiola parlava de consolació i de desolació, que van i venen en el nostre interior. Hem de cercar l’equilibri. I no prendre cap decisió ni en estat de decandiment ni en estat d’eufòria.

Dimecres passat va morir mossèn Manel Pousa, conegut com el P. Manel, que va fer una gran tasca a favor dels presos, dels joves, de les persones vulnerables... i també va saber sintonitzar amb persones allunyades de l’Església. I que vivia una gran lluita interior perquè els seus somnis no sempre coincidien amb el sentir de l’Església. Al final de la seva vida, el P. Manel va saber demanar perdó públicament i humilment per si els seus somnis i les seves declaracions, havien pogut portar confusió. I manifestava la seva ferma voluntat de pertinença a l’Església. Deia també que “la solidaritat ens porta a fer la vida més agradable.” El festival solidari “Guanya’t el Cel amb el Pare Manel” que enguany, en la seva 24 edició, degut al confinament, va haver de celebrar-se virtualment, va comptar amb la participació  d’artistes de relleu en el món de la música, del teatre, de l’humor, de l’il•lusionisme... I tot amb un to juvenil i desenfadat.  El P. Manel Pousa no va tenir por, no es va deixar portar per la tristesa o per la ràbia, i va tenir l’alegria d’aprendre a connectar amb els allunyats que avui el ploren.

Germans, només Déu sap qui es guanya el Cel, però el Pare Manel, que ha sabut descobrir el rostre de Crist en el pres, el vulnerable, l’exclòs i l’allunyat, té moltes possibilitats.  

 

 

Comentarios

Entradas populares de este blog

10 claves para comprender la Sagrada Familia de Barcelona

El calze i l'arpa

Carta abierta al profesor Lorente sobre los restos de Colón