El cinquanta per cent

Algú, escoltant aquesta paràbola, podria pensar: “Mira que n’eren d’insolidàries aquestes noies, que no van ser capaces ni de donar una mica d’oli a les seves companyes i els van dir que l’anessin a comprar...!” No obstant, cal entendre el text en el seu context i no treure conclusions precipitades. El sentit sembla que és tot un altre.

En temps de Jesús, pràcticament com ara, un casament encara que fos en un poble petit, era una festa important, amb una dimensió pública: nuvi i núvia caminaven, cadascú des de la casa paterna pels carrers, acompanyats del que avui diríem les dames d’honor fins a trobar-se i entrar junts a la festa. Les versions antigues d’aquesta paràbola parlen que “sortiren a l’encontre de l’espòs i de l’esposa el dia de les seves noces”. La majoria de manuscrits ometen “l’esposa” pel masclisme dominant en la societat durant segles.  Calia que en el moment en què els dos seguicis es veien, enmig d’aquells carrers estrets i tortuosos, encendre al màxim els llums que portaven les acompanyants perquè anava a començar la festa.

Cinc d’aquelles noies eren previsores i portaven oli de sobres. Però les altres cinc no. I a l’instant decisiu els va faltar oli. Aquí, segons els biblistes, acabaria la paràbola original amb una pregunta del Mestre adreçada als deixebles: “I vosaltres què faríeu?” Què faríeu davant d’aquella imprevisió? Recordem que tampoc a les noces de Canà els organitzadors de la festa havien estat previsors i al moment més important se’ls va acabar el vi i va caldre la insistència de Maria perquè Jesús actués. Ésser prudent no vol dir simplement ésser cautelós, si no posar tots els mitjans necessaris per una bona fi. Encara que les circumstàncies actuals siguin tan adverses hem de saber preveure, és a dir, veure per endavant, senzillament perquè no som déus i hem de ser previsors i ens hem de proveir, no tant de recursos materials, que segurament també, amb seny, sinó de recursos humans i de fortaleses. Diu encara un comentarista que la diferència entre les assenyades i les estúpides rau en l’oli. Les assenyades el porten sempre amb elles de sobres: és la generositat, la gratuïtat i la saviesa. És el que hem escoltat en el llibre de la Saviesa: “la saviesa és resplendent i no s’apaga mai.” Les estúpides l’han d’anar a comprar, han de comptar amb el diner injust, el déu Mamon, la societat de consum, aquell que critica Jesús quan diu “no podeu ser servidors de Déu i del diner”.

Cinc prudents i les altres cinc desassenyades. Cinc eixerides i les altres cinc fades, insípides, estúpides. 50% i 50%! Potser al món d’avui no canvia gaire el percentatge: 50% de persones conscients del moment que vivim que prenen les mesures necessàries i 50% de persones insensates que s’exposen al risc i exposen els altres. Com quan veiem eleccions amb un resultat renyit, amb candidats que guanyen per pèls. És que estem cadascú en la seva bombolla mediàtica i no veiem ni som empàtics amb els altres? Potser el que cal és situar-se en una altra perspectiva i mirar de resoldre els conflictes amb alçada i profunditat. Diuen que a les llibreries religioses l’encíclica Fratelli tutti s’està venent més que mai... per alguna cosa deu ser.

Avui diumenge 8 de novembre fa quaranta anys que aquí, a Santa Maria, en aquest mateix altar, enmig d’una notable expectació, fou ordenat el primer diaca d’Espanya, mossèn Lluís Nadal i Padró, aparellador, pare de família i feligrès compromès a la nostra parròquia, que sempre tingué el suport de la seva esposa, Montserrat Padrós i dels seus quatre fills. El va ordenar el Cardenal Narcís Jubany a qui, en gran part, es deu la recuperació del diaconat en l’Església en el nostre temps arran del Concili Vaticà II.  A partir d’aquesta ordenació en vingueren moltes d’altres. L’assistia el benvolgut mossèn Ramon Boldú, rector d’aquesta parròquia, a qui molts recordem amb afecte. També mossèn Andreu Pascual, el seu successor en el càrrec, fou professor dels diaques i entusiasta del diaconat.

Avui el diaconat és present en la majoria de les diòcesis de Catalunya. Els diaques presten un gran servei a les comunitats cristianes, sobre tot a aquelles mancades de preveres, i també en molts apostolats en diàleg amb el món civil; i la bona notícia és que hi ha una trentena de candidats. Aquest vespre a les vuit el bisbe Toni Vadell presidirà l’eucaristia en acció de gràcies per aquesta realitat eclesial consolidada. Preguem pels diaques i per la trentena de candidats que es preparen pel diaconat. Tots prestem algun servei, es tracta de servir amb alegria, no pas com un deure forçat, sinó impulsats per l’amor. Servim amb amor i per amor. Lluís Nadal escrivia: “Cada vegada que estimem és Pasqua, perquè passem de la mort a la vida. Hem d’anar aplicant aquest esperit pasqual d’alliberament i de joia a cada situació concreta.”