En la Commemoració dels fidels difunts

Parròquia de Santa Maria de Badalona 2 de novembre de 2020

Estimats germans i germanes,

“Que els vostres cors s’asserenin”, és el missatge que l’Evangeli d’avui ens fa arribar. I no és fàcil mantenir la serenor quan mor una persona estimada sense poder acomiadar-la dignament . No és fàcil mantenir la serenor quan veiem tanta mortaldat i tan inesperada al voltant nostre. Per això vull agrair a Anna Gassió i als serveis funeraris de Badalona totes les facilitats que han volgut donar perquè les persones que han mort víctima de la Covid-19 hagin tingut un comiat al màxim digne possible enviant si calia les cendres a casa i organitzant aquestes eucaristies de difunts d’avui a diferents parròquies de la nostra ciutat

El missatge del Senyor a l’Evangeli és clar: “A casa del meu Pare hi ha lloc per tots”. Prop de Déu tothom hi té cabuda.  De vegades jutgem amb duresa. I quan judiquem i sovint condemnem, gairebé sempre ens equivoquem perquè mai tenim totes les dades d’aquella persona.

Jesús promet que va a preparar-nos estada. Ell ens ha passat al davant perquè tinguem un lloc digne.

Escriu Francesc Torralba que el silenci dels morts és el silenci per definició. És el silenci en estat de puresa, sense cap interrupció, és completament nítid i no està enterbolit per cap altre factor, ni per la paraula, ni pel plor, ni per la respiració o pel balbuceig del nen. No obstant quantes reflexions davant del cadàver d’una persona estimada. Abans hi havia temps per als morts. Els morts es vetllaven, s’anava al cementiri, tot això ha decaigut per les presses.

A molts enterraments se sol llegir el poema de Martí Pol dedicat a la seva esposa que va patir una llarga malaltia:

Parlem de tu, però no pas amb pena.

Senzillament parlem de tu, de com

ens vas deixar, del sofriment lentíssim

que va anar marfonent-te, de les teves

coses parlem i també dels teus gustos,

del que estimaves i el que no estimaves,

del que feies i deies i senties,

de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra

que no caldrà ni que parlem de tu

per recordar-te, a poc a poc seràs

un gest, un mot, un gust, una mirada

que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Quin poema tan bonic, oi? Però fem-li cas! Parlem de les persones estimades que ja han mort, recordem-les, fem-ne memòria agraïda, preguem per elles i que elles preguin per nosaltres.

Avui és un dia per refermar la nostra fe en la resurrecció de la carn. La mort és una evidència, la resurrecció no és cap evidència, la resurrecció és objecte de fe. Nosaltres creiem la paraula de Jesús, jo soc la resurrecció i la vida, qui cregui en mi, encara que mori viurà. I aleshores, quan fem aquest acte de fe, i el fem de debò, Ell té moltes maneres de fer-nos saber que els nostres germans morts per aquest món, viuen per a Ell al seu costat. I experimentem la seva proximitat d’una manera misteriosa però real.

Cada eucaristia és una trobada amb Crist Ressuscitat. Fem en ella aquest acte de fe.

I fem nostra la pregària del poeta: “I quan vingui aquella hora de temença, en que se m’acluquin aquests ulls humans, obriu-me’n Senyor uns altres de més grans, per contemplar la vostra faç immensa, sigui’m la mort una major naixença”.