Magnànims o gasius

 Homilia diumenge XXXIII de durant l’any

Hi ha diverses pàgines a l’evangeli on es parla de la relació directa o indirecta dels ensenyaments de Jesús amb l’economia. Aquesta pàgina d’avui sembla tenir una lectura immediata, més enllà de lliçons morals: el diner està fet per invertir-lo, no per deixar-lo immobilitzat o amagat sota una rajola.  Una cosa queda clara, Déu és generós i magnificent i tots estem cridats a viure la generositat i la magnificència. El temps que estem vivint, amb possibilitats de conversar més en família i en petit grup, hauria de ser una oportunitat per aprofundir criteris tan cabdals com el de l’economia. I no tant per plànyer-nos de les greus conseqüències econòmiques de la pandèmia, quant de ser enginyosos i creatius en el destí de les nostres finances a la llum de la Doctrina Social de l’Església.

Habitualment quan posem els diners al banc no preguntem què en fan, perquè molts ja sabem que les entitats financers solen aplicar els nostres diners als mercats de finances seguint la pura especulació buscant un rendiment ràpid i fàcil, sovint, també, en armament. El Cardenal Turkson, africà, prefecte del dicasteri per a la Promoció i el Desenvolupament Humà declara: “Quan invertim, hem de saber com serà emprat el nostre diner, com serà invertit i per a què servirà. Hem de ser coherents amb la nostra fe i amb els principis socials de l’Església.” Recordem que el Cardenal Omella va qualificar de “pecat” el fet que els bancs no tornin a la societat els beneficis que aconseguiren després del seu rescat amb diner públic.

També ha enrarit aquesta relació amb els bancs el tracte cada vegada més despersonalitzat de les entitats bancàries. Per tot això la temptació d’enterrar el nostre “milió” i fer que no circula és fàcil d’entendre. En els darrers deu anys s’ha progressat en la banca ètica i alternativa. Algunes institucions d’Església ja han decidit operar amb banca ètica  però són encara una minoria. Estudiem-ho i evitem fer-nos solidaris d’un pecat estructural.

Sempre l’economia és el signe d’una realitat més pregona. La bona esposa dels Proverbis és “més preuada que les perles”. I també a l’hora de fer rendir els nostres talents tenim la temptació de ser gasius. Hi ha una dita perniciosa: “En comunitat, no demostris la teva habilitat”, exemple que, dissortadament, molts segueixen. Per això és de bons pares i de bons educadors saber detectar les aptituds dels fills o d’aquells que tenim confiats. Una responsabilitat que s’estén als preveres i als responsables de les comunitats cristianes.  

Amb tot, la paràbola és optimista: dos terços dels servents dupliquen els guanys i només un terç ha actuat amb por i covardia, com a mínim, ve a dir-li hauria d’haver actuat en la banca mundial, i Déu n’hauria recuperat els interessos per minsos que fossin (Rius).

Sant Carles Borromeu, en temps de plagues, molt més mortíferes que l’actual, va haver de tancar temporalment les esglésies, però alhora va disposar que s’havia de celebrar misses en molts llocs públics i espais oberts. Va urgir als sacerdots a visitar malats i moribunds i a administrar els sagraments de la penitència i la unció dels malalts... Anem doncs a compartir el tresor de l’eucaristia, que aquest Jesús que se’ns dona de manera magnificent, ens faci comprendre que hem de multiplicar aquells talents que Déu ens ha donat.