Ovelles i cabres

Solemnitat de Jesucrist, Rei de l'Univers 2020 

Estimats germans i germanes.

Quan sentim aquest evangeli molts recordem la gran pintura mural de Miquel Àngel a la capella Sixtina. Diuen els entesos que representa el moment en què Crist, gloriós, fa un gest de reprovació i diu “maleïts, aneu-vos-en el foc etern preparat per al diable i els seus àngels.” Una pintura doncs de fama mundial basada precisament en aquest evangeli que hem proclamat. Però anem a pams: quan Miquel Àngel pintava, pintava en una Roma corrupta i aquell judici tenia uns protagonistes que encara eren vivents. Era, per dir-ho així, una pintura de denúncia.

Abans de la pandèmia acudien cada dia a la capella Sixtina 25.000 visitants. Això vol dir  nou mil.lions per any. Potser que en l’imaginari de molts quedi aquest gran mural com el que serà el Judici Final. Però no oblidem que la imatge que Jesús proposa es la imatge d’un pastor que separa les ovelles de les cabres. Aquesta imatge usada per Jesús és presa de la vida quotidiana de Palestina d’aquella època, com moltes altres metàfores presents en l’evangeli. Les ovelles durant el dia convivien amb les cabres, però a la nit havien de ser separades perquè les cabres no tenien la protecció del fred que posseïen les ovelles. Per això les cabres devien ser col·locades en un lloc resguardat, protegides del fred, mentre que les ovelles podien suportar la intempèrie. Per tant es reforça la imatge de Jesús bon pastor que com hem escoltat a la primera lectura té cura sol·lícita del seu ramat: busca l’ovella perduda, fa tornar la que s’havia allunyat, embena la que s’ha fet mal i fa posar bona la malalta... separa les ovelles de les cabres i les col·loca al seu lloc.

No crec doncs que sigui forçar el text el fet d’adonar-nos com Jesús lloa els qui són a la intempèrie i renya els qui s’han quedat arrecerats. Els qui se la juguen cada dia i els qui s’estimen més no jugar-se-la. Els qui van a les perifèries i els qui es queden còmodament al centre, que -com diu Francesc-és on hi ha el poder.

Jesús lloa el comportament dels qui han fet seva la sort dels afamats, dels qui passen set, dels forasters, dels malalts i dels presos. És a dir els qui han tractat bé els seus deixebles, per petit que fos. I renya els qui se n’han desentès.

Dins de cada un de nosaltres hi ha una ovella que se la juga i una cabra que es reclou. I els nostres pecats més grans són els d’omissió: “Tot allò que deixàveu de fer.” Tot allò que deixem de fer.

Per quinze vegades l’Evangeli d’avui repeteix la paraula “quan”. Cada dia hi ha molts “quans”, moltes ocasions per a fer el bé. I moltes vegades desaprofitem l’ocasió. Quan sortim de nosaltres estem construint el Regne, quan ens repleguem en les nostres seguretats i deixem de fer podem arribar a viure un infern. Hi ha, per tant un nucli de raó en la sentència: “més val fer i equivocar-se, que no fer i equivocar-se.” Perquè si fe podem encertar o fracassar, però si no fem per prudència o per cautela i encara ens equivoquem... O la frase popular que el mateix Papa addueix: “més val demanar perdó que demanar permís.”

Avui és Santa Cecília, patrona dels músics. Potser un dia arribem a entendre que la música no és un simple adornament, si no una manera de concebre el món. Demanem que per intercessió de la Santa -el nom de la qual s’invoca en el cànon romà- es compleixi aquella bella pregària dels seus goigs-lletra de Marià Manent i música de Joan Úbeda- és a dir que ella faci que siguem “una nota clara en la música de Déu.” I cadascú interpretant la seva nota formem un concert harmoniós.