Any de neu, any de Déu

 Diumenge del Baptisme del Senyor 2021

Estimats germans i germanes,

Any de neu, any de Déu, es deia antigament, amb saviesa. La nevada d’aquests dies és, amb ulls de fe, un bon auguri d’un any que voldríem que fos per a tots un “any de Déu”, que se superés la pandèmia, que ens poguéssim tornar a abraçar i que emprenguéssim tots plegats un canvi d’estil de vida més atent a la natura, més sinodal en el treball, més viscut en la festa. Un any que tothom trobés el seu lloc i que l’economia malmesa es comencés a refer.

Dimecres passat celebràvem l’Epifania, la manifestació als mags als pobles no jueus, avui celebrem la manifestació de la divinitat de Jesús en el seu baptisme principalment a nosaltres els creients que voldríem ser també creïbles. Dues festes plenes de llum. Notem com el baptisme de Jesús marca un punt d’inflexió en el seu itinerari: suposa el pas de la seva vida amagada a la seva vida pública i manifesta la identitat i la missió de l’Infant de Betlem. Com en la nostra vida, també hi hagut moments d’inflexió, deixar la casa dels pares, un canvi de llar o de feina, una operació quirúrgica, la pèrdua d’un ésser estimat... Però especialment hi ha hagut punts lluminosos en la nostra biografia espiritual: el baptisme i els altres sagraments, potser una conversió, potser un moment de gràcia...

Si ho pensem bé, només a la llum de la creu i resurrecció de Crist es pot comprendre el veritable sentit del seu baptisme, que indica les conseqüències últimes de l'encarnació: el Fill de Déu ha carregat sobre les seves esquenes amb els nostres pecats i ens ha obert el camí de la vida eterna. En entrar a la fila dels pecadors al Jordà, ja va carregar amb les nostres culpes fins a les últimes conseqüències. El lloc del baptisme és pregonament simbòlic. Joan batejava a «Betània, a l'altra banda del Jordà» (Jn 1,28), a l'actual Jordània (no és la Betània de Judea, on hi havia la casa de Llàtzer, Marta i Maria). Batejava en aquell mateix indret van creuar els patriarques en cadascun dels seus viatges entre Mesopotàmia i Canaan. Abans de tornar per allà a Canaan, Jacob va lluitar amb l'àngel, que li va canviar el seu nom per Israel. Una pàgina impressionant de la Bíblia, la lluita nocturna de l’home amb un Déu que es deixa vèncer i convèncer. També Jesús en el desert havia viscut una triple lluita contra la màgia, el poder i l’espectacularitat vàcua.

Aquell lloc es troba als peus de la Muntanya Nebo, des de la qual Moisès va veure la Terra Promesa abans de morir, sense poder entrar-hi. També nosaltres a mesura que anem envellint, ens alegren dels progressos de les joves generacions i dels avenços cap a una societat més ecològica, sana, justa i harmoniosa, més “lliure, desvetllada i feliç”, com deia Salvador Espriu. Encara que segurament només la podrem entrellucar, sense gaudir-ne...

També allí, per l’indret on Jesús fou batejat, van ingressar els jueus, guiats per Josué, a la terra de promissió. I des d’allà, el profeta Elies va ser misteriosament arrabassat al cel en acabar la seva missió. Així, el baptisme de Joan relaciona la manifestació del Messies amb els patriarques, l’Èxode i els profetes. Un lloc altament simbòlic.

El Pare reconeix Jesús com el seu «Fill». La paraula utilitzada és pais, que pot significar tant fill jove com servent. Com si digués: «Aquest és el meu noi». Trobem aquí un ressò del salm 2, de contingut messiànic: «Tu ets el meu Fill, jo t'he engendrat avui» (Sl 2,7), així com dels càntics de el servent de YHWH: «Aquí teniu el meu servent, que jo sostinc , al meu elegit, en qui es complau la meva ànima. He posat el meu Esperit sobre ell »(Is 42,1). En el moment en què Jesús inaugura la seva missió es presenta amb els trets del rei davídic, a el mateix temps que amb els de profeta-servent, que treu el pecat del món (cf. Jn 10,36) carregant-lo sobre les seves esquenes. No es distancia de la nostra història, de les nostres misèries. Per contra, es fa solidari amb nosaltres fins a les últimes conseqüències. I sabem Crist haurà de rebre un baptisme final que li angoixa, que és la seva mort violenta (Lc 12,49-50). Sabem que la passió és necessària per entrar a la glòria, però ens ha d’omplir de goig  que el nostre baptisme sigui participació en el seu misteri pasqual (Rm 6).

Som conscients que no vivim en plenitud les conseqüències del nostre baptisme, el nostre compromís profètic... Però ens hi esforcem i per això demanem la gràcia i el perdó de Déu.

Diumenge de neu. Diumenge blanc com els ornaments, com les túniques dels qui es bategen, com la senyera de la pau, com les bates blanques dels sanitaris que aquests dies s’han de multiplicar, com el pa blanc de l’eucaristia que anem a compartir.

Així escrivia la poetessa mallorquina Maria Antònia Salvà en el seu poema

LA NEVADA

Com fou crua la vesprada!

una intensa fredorada,

temps d'hivern, celatge gris.

L’ ampla porta fou barrada,

i en obrir de matinada

-oh el bon goig de la nevada!-

tot és blanc.. Oh, bell encís!