Mira!

 Homilia Diumenge II de durant l'any 170121

Diuen que un pare ric, amb el seu fill ric, van pujar a una muntanya alta. El pare li va dir al seu fill: “mira, fill meu, un dia tot això serà teu.” Després, al mateix cim van pujar un pare pobre amb  un fill pobre i li va dir simplement: “Mira!”. No li podia dar res més, mai aquell paisatge no seria possessió seva però li va dar la riquesa de mirar amb ulls de gratuïtat. Una vegada, dalt de l’avió, un bon amic em va convidar a mirar per la finestreta, el paisatge des del cel era extraordinari. Em va dir: “Mira! És una festa per als ulls”.

M’escrivia un altre bon amic, el Miquel Albert. Em deia, “tinc ganes de tornar-te a veure.” I és invident des del seu naixement! Però ens veiem.  La mare de la Mercè feia anys que era cega, però la Mercè m’explicava amb emoció que a l’hora de morir la seva mirada es va tornar especialment clara: “Estic segura que la mare, en aquells últims moments, hi veia.”

El Pablo, en ple confinament, va haver de tornar a Xile, a cuidar el seu pare, Claudio,  malalt d’Alzheimer. En Claudio, germà de l’església evangèlica és poeta. Ara sembla que no conegui ningú. Però un dia, acabada la higiene, el Pablo, parlant de la seva tesi li va dir: “Pare! He escrit un nou llibre”. I el pare va obrir uns ulls de felicitat, se’l va mirar i li va donar tres copets amistosos amb la mà en el braç... Pablo, només per això, valia la pena fer aquest llarg viatge.

Joan convida dos dels seus deixebles senzillament a mirar, però a mirar amb una mirada de Fe. Els convida a mirar a Jesús, aquell Servent de Jahvé descrit per Isaïes. El corder que amb la seva sang consagrarà la Pasqua definitiva.

La història de l’anyell. Un relat simbòlic comú entre jueus, cristians i musulmans. Avui que recordem el Hommod subsaharià de cultura musulmana, en el primer aniversari del seu traspàs, preguem pels musulmans que viuen i treballen entre nosaltres, que aprofundim en el nostre coneixement recíproc, de la nostra llengua, de les nostres tradicions, dels nostres legítims anhels. Que passem de la coexistència a la convivència. Aquí a Sant Jeroni vam tenir el privilegi de conviure quasi vuit anys amb el Hommod i teníem molt a prop les seves limitacions físiques i la seva rebel·lia interior, però cada dia que passa recordem més el seu somriure, la seva mirada...  Aviat farà dos anys, Divendres Sant, al vespre, l’Albert López Vivancos va venir aquí a Sant Jeroni a fer la lectura dramatitzada d’una obra seva. El Hommod hi era i l’Albert després va escriure:

“Aquell dia, Hommod, em vau obrir les portes de la vostra casa. I jo vaig entrar amb allò que m'apassiona fer: el meu teatre i també parlar del bon Jesús. Com faig sempre, vaig anar dient el meu text, vaig fer els gestos tan apresos, les pauses, les respiracions... I també, com sempre, mentre anava representant el meu monòleg teatral, la meva mirada va anar recorrent els rostres que tenia al davant. I va ser aquí quan la meva mirada es va creuar amb la teva. I irremeiablement no vaig poder apartar-me d'ella en gairebé tota la representació. Els teus ulls deien tantes coses! I el teu somriure...Aquell dia, Hommod, el teu somriure em va dir que estava fent el que Déu volia que fes. Perquè aquell somriure era el somriure del Jesús del qual jo parlava. Aquell dia vas dir-me, sense cap paraula, que aquest Jesús en el qual crec, que aquest Jesús a qui estimo, es fa present quan menys t'ho esperes.”

Diuen els entesos (I. Gomà) que la paraula aramea era talyà, que vol dir alhora “anyell” i “servidor”. Potser ho entendríem millor sí avui en mostrar el Cos de Crist diguéssim “mireu el servidor de Déu”.  Potser ens entendríem millor si cada un en contemplar l’altra hi veiéssim un servidor de Déu.

Potser si Elí s’hagués fiat que Déu pot parlar a un infant -encara més que Déu sobre tot s’entén amb els infants- hauria descobert que no era ell que el cridava, si no Déu.

I aquesta invitació va ser suficient perquè dos dels deixebles de Joan el deixessin i se n’anessin a viure amb ell. “Eren les quatre de la tarda”, una pinzellada personal escrita segurament molts anys després, que expressa que el dia que vam conèixer aquella persona que ens va canviar la vida el recordarem sempre, amb tot detall, nítidament, perquè en ella i per mitjà d’ella ens estava parlant Jesús.

Dimarts passat, abans d’entrar el quiròfan, em van conduir a una petita estança blanca. I havia molt moviment al quiròfan: l’anestesista, les infermeres, els auxiliars, els metges... Però quan vaig aixecar la mirada vaig veure que a sobre de la llitera hi havia una creu de fusta, molt petita, que em deia allò que saben bé els cartoixans i que diu el seu lema “el món roda, però la creu roman ferma.” Gràcies a tots per les vostres pregàries i el vostre interès.