Comunicacions miraculoses

 

Homilia

Mn. Joaquim i ministres de l’altar

Sr. Regidor

Congregants dels Dolors

Confrares de Sant Anastasi,

Avui s’escauen quatre commemoracions: d’una banda és el Diumenge de la Paraula que encapçala la Setmana de la Bíblia, som encara a la setmana de pregària per la Unitat dels cristians, és també la festa de Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes i, aquí, a Badalona renovarem el vot de poble a Sant Sebastià, el gloriós copatró de la nostra ciutat. Totes quatre commemoracions, a diferents nivells, tenen un denominador comú: la comunicació.

La lectura de la profecia de Jonàs es podria titular “desproporció”. Jonàs era un sol home i Nínive, una ciutat  immensa.  I Jonàs ha de profetitzar sobre aquesta ciutat i cridar-la a la conversió. Sembla que Déu li demani un impossible, però ho aconsegueix, una lliçó bíblica ben vigent. Perquè no és una mica com ens trobem ara, petits davant d’unes circumstàncies molt grosses que ens depassen? El P. Xavier Melloni, jesuïta, en una entrevista recent (Milagros Pérez Oliva, EL PAÍS, 23/12/2020) deia sobre la Covid: “al coronavirus podem veure’l com una força destructora, anorreadora, que paralitza el sistema, o el contrari, com una prova d’iniciació (...) arriba en el moment adequat perquè fem un canvi qualitatiu de consciència i té una cosa inèdita: és planetària. No havíem tingut mai una experiència d'aquest tipus. Ni tan sols la II Guerra Mundial va arribar a ser-ho. I com tota prova iniciàtica, és una travessia que ens porta a el límit. Però no hem de veure el virus com un enemic, sinó com un adversari portador d’un missatge sever que hem de saber interpretar” I el missatge és aquest: “Pareu i reflexioneu cap a on voleu anar. Encara sou a temps. Aneu a un tren a tota velocitat, esteu a punt de prendre una corba i, si no freneu saltareu pels aires.” El risc ecològic és el més visible, però l’advertència es refereix també a la nostra activitat frenètica, a una manera de vida que ens exigeix ​​produir cada vegada més i ens fa addictes al consum.” Veieu, el virus, per dir-ho així, ens està parlant, s’està comunicant amb nosaltres i ho fa a través d’aquests fets tan dolorosos que estem travessant que hem de convertir en reptes i en ensenyament.

L’equip de Càritas Parroquial ha enllestit la memòria de 2020 on podreu veure que respecte a la memòria del 2019, gairebé hem multiplicat les nostres despeses, especialment amb els apartats de targetes d’Aliments i suport a l’habitatge. Aquesta que de per si és una notícia preocupant és alhora una bona notícia perquè vol dir que també els ajuts s’han multiplicat. Gràcies a tots per la vostra generosa col·laboració.

L’evangeli explica el començament de la predicació de Jesús, el que anomenem la seva vida pública. I el punt d’inici el marca un empresonament, el del seu cosí i amic Joan el Baptista. Un empresonament injust i que havia d’acabar amb una execució  vergonyosa, producte de la frivolitat. Però Jesús transforma el repte en oportunitat i crida, es comunica amb els primers apòstols, Simó, Andreu, Jaume i Joan. Homes que eren petits empresaris de la pesca, que tenien la vida més o menys resolta, i que s’emboliquen en una aventura meravellosa que canviarà la història.

Hi ha unes vivències de comunicació “miraculoses”, vull dir dignes d’admiració. Encara que ens ho pensem, no ho sabem tot de la comunicació. El Pablo és un flautista xilè que a principis de l’any passat era a Sant Jeroni preparant-se per la tesi doctoral. En ple confinament, va haver de tornar a Xile, a cuidar el seu pare, Claudio, malalt d’Alzheimer. En Claudio, germà de l’església baptista, és poeta i ha publicat alguns llibres. Un d’ells porta per títol: “Como rocío de Hermón” i són salms, sonets amarats de la Sagrada Escriptura Des de fa mesos sembla que, degut a la malaltia, no conegui ningú. Ara, en tornar a Barcelona, el Pablo m’ha explicat que un dia, acabada la higiene, parlant-li  al pare de la seva tesi, li va dir: “Pare! He escrit un nou llibre”. I es veu que el pare, emocionat, va obrir uns ulls de felicitat, el va mirar fit a fit i li va donar tres copets amistosos amb la mà en el braç...” Penso, que només per això, valia la pena fer aquest llarg viatge.

Recordo també una bona amiga, la Roser, una dona elegant, culta i sensible, esposa d’un arquitecte. La última vegada que la vaig visitar, al costat de la seva filla Maria, ja no coneixia ningú, ni se l’entenia de res, s’aixecava i s’asseia compulsivament...Vam estar enraonant una bona estona amb la filla i procurant que ella també d’alguna manera la mare participés de la conversa. I tot d’una, la Roser va obrir els seus ulls blaus i em va dir amb un somriure: “Hola!”.

Un darrer cas, la Conxita Badia, una de les sopranos més destacades del segle xx. Quan al llit de mort ja ni parlava, els seus fills li posaven els discos que la ella mateixa havia enregistrat quan estava activa i la mare cantava!

Els que heu tingut o teniu a casa alguna persona que diem que ha perdut el cap, entendreu bé del què us parlo i segurament podeu aportar algunes experiències de comunicació semblants.  M’agradaria conèixer-les perquè poden ajudar moltes d’altres.

Quan l’any 1854 l’alcalde de Badalona i el consistori van fer el vot de poble a Sant Sebastià, no ho tenien gaire fàcil: la pesta deixava el seu rastre de mort i desolació. I també patíem una crisi social, a Catalunya hi acabava d’haver una revolta contra la mecanització de la filatura amb les màquines anomenades selfactines (de l’anglès self acting), que eren màquines automàtiques de filar que estalviaven mà d’obra, i a les quals se les atribuïa l’atur forçós de molts obrers, hi hagué incendis de fàbriques i manifestacions dels teixidors. Però, malgrat tot, els badalonins se sentiren alliberats de la pesta per intercessió de Sant Sebastià.

I avui? Ens pensàvem que això de la pesta era una cosa del passat i estem veient que és de dolorosa actualitat i que ens toca de ben a prop. Aquesta setmana hem acomiadat la Carme Llobet, badalonina activa i incansable, puntal dels Amics de la Música i organitzadora dels concerts aquí a Santa Maria... La seva vida és com una partitura oberta que hem de saber interpretar... Gràcies, Carme, per tot el que has donat. Finalment has donat la teva vida víctima del Covid.

Estimats germans i germanes, si gran és l’amenaça, més gran és l’oportunitat. I en aquest moments, com  ens diu mossèn Quim Sabater, estem traient el millor de nosaltres mateixos i ens hem adonat encara som capaços de mirar l’altre amb ulls amorosos i detectar si ens necessita; el virus ens ha ensenyat a pregar i a celebrar a casa nostra, a trobar-nos d’una altra manera, ens ha fet humils... Aquests són alguns dels missatges de la Covid-19.

Germans, com digué Jonàs en l’antigor, com continua dient el Senyor: convertim-nos, esmenem-nos, rectifiquem. Només si canviem el nostre estil de vida contribuirem a que el mal s’allunyi. Però som poca cosa i necessitem la fortalesa de l’Esperit Sant i la intercessió del nostre gloriós patró, Sant Sebastià.