En el comiat de Roser Maragall Garriga

Exèquies Roser Maragall Garriga

93 anys

Tanatori de Sant Gervasi, 20 d’agost de 2021, Sant Bernat de Claravall

Introducció: Cant espiritual de Joan Maragall (Maria Àngels i Roser Agustí)

1a lectura: Himne a la Caritat Joan.

Salm 121: Quina alegria...

Evangeli: El manament més gran (Mt 22, 34-40). Mn. Lluís Bonet.

Pregàries Mn Lluís.

Escrits finals: Clara Cambra (neta) i Pere Agustí.

Aspersió: Roser Agustí (monja budista).

Músics: Bernat (violí), Abraham (piano).

 

Introducció

La vostra estimada Roser en vida us havia convocat moltes vegades. Avui  ens convoca el seu silenci, un silenci dens, dens però serè, i dins del silenci, ressona el Càntic Espiritual del seu avi admirat, Joan Maragall, que la Maria Àngels i la Roser ara recitaran com a introducció d’aquest comiat.

Homilia

Estem donant gràcies per la llarga vida de la Roser. I per començar a extreure tantes lliçons positives com ens ha donat fins al final i que ja anireu desgranant en les llargues sobretaules...

La Roser Maragall Garriga forma part d’aquella generació que es va forjar en la tràgica guerra i en la dura postguerra. Membre d’una nissaga excepcional i arrelada al país, el fet d’haver de prendre decisions, en un context gens fàcil, ja de jove, la va enfortir...

D’ella tots m’heu destacat la seva gran capacitat d’estimar. Diuen que l’amor que més s’assembla a l’amor de Déu és l’amor d’una mare. I avui celebrem la festa d’un gran devot de la maternitat més excelsa, la de Maria, Sant Bernat de Claravall, aquell que escrivia que la Verge fou “forta en el propòsit, temperada en el silenci, prudent en la interrogació, justa en la confessió.”

I el manament nou de Jesús a l’evangeli d’avui -precisament a l’evangeli d’avui, com tu Pere subratllaves- és el manament de l’amor. Al mestre de la llei Jesús li planteja dues premisses que l’altre se sabia de memòria: primera, amor a Déu amb tot el cor, segona amor al proïsme com a tu mateix... Però la conclusió del sil·logisme, la dirà en la intimitat al Cenacle, al Sopar de comiat: “Estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat” i aquest com és rubrica: estimar i perdonar fins a la mort....

Però l’amor es pot manar? No: l’amor o neix d’un cor lliure o no és amor veritable. Ningú no estima perquè li ho manin. Si estimem, si ens sentim urgits a estimar, és perquè abans ens hem sentit estimats; en donar-nos el manament nou, Jesús ens demana que retornem allò que hem rebut sense mesura. I la Roser ha estimat molt, perquè també s’ha sentit molt estimada.

L’himne a la caritat que ha proclamat en Joan, detalla els matisos d’aquest amor: comprensiu, servicial, humil, creient en la rectitud. És un himne que sol llegir-se als casaments, però que és en realitat pels comiats. “Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix.” Són aquells ulls més grans dels que parla el poeta/profeta. Ara la Roser ja coneix del tot. Ja ens coneix del tot.

Empesos per l’estimació, la Roser Maragall i en Paco Agustí fundaren una gran família, i vinguéreu 8 fills, 18 nets, 8 besnets... Avui, fent pinya amb aquest dol tan gran que esteu vivint, pel buit que deixa la mare, l’àvia, la besàvia, tinc la certesa que sentiu l’íntim agraïment que sense les seves vides, la del pare i la de la mare, no hi hauria hagut les vostres. Sí: avui sentiu que ella “amb la llum del seu mirar” ha omplert les vostres vides. I aquella amor que és en la rel de la vostra història, ni la mort relativament prematura del pare, no el va trencar del tot.

La Roser era tan positiva que no malparlava mai de ningú. Quina lliçó i quin llegat! “No judiqueu i no sereu judicats”, diu el Senyor. Si tanta energia com gastem sovint en malpensar i maldir l’empréssim com ella en ben pensar i en ben dir!

La Roser, gran conversadora, tossuda, valenta i lluitadora, forma part de tota una generació de dones i d’homes forts que han fet Barcelona i Catalunya més humana, més habitable, més rica i plena. Una Catalunya entestada encara avui en bastir una nova Catedral, la dels pobres i la dels qui han de venir:

“A la part de Llevant, místic exemple,

com una flor gegant floreix un temple

meravellat d’haver nascut aquí.”

escrivia Joan Maragall, amic personal d’Antoni Gaudí, a l’Oda a Barcelona. I la Roser, dona culta, des de la Junta del Temple de la Sagrada Família i seguint les passes del seu pare estimat va fer molt perquè florís el temple (quantes coses en podria dir mossèn Lluís Bonet!): potser algun dia la història li ho reconeixerà....

Al costat de l’Helena Cambó, recentment traspassada, de la Joaquima Alemany... d’en Josep Espar Ticó, d’en Jordi Bonet, de la Mariona Agustí, del mateix mossèn Lluís... i de tants i de tants i tants bons amics que compartíeu uns mateixos ideals!  La seva generació, de la qual som deutors, va contribuir a forjar aquesta nova Barcelona projectada al món. “...ja et caldrà un pit ben gran, amb uns braços ben ferms./-Com més terra i més mar, i més pobles obiro, a mesura d’amor el meu pit s’engrandeix,/i me sento una força que abans no tenia,/i sóc tan tota una altra que fins jo em desconec...”

Aquests darrers anys la Roser us ha deixat el seu darrer testimoni: la capacitat de reinventar-se i d’adaptar-se al darrer capítol. Sí, en aquests últims temps de suau pendís, de sol ponent, quan el seu cos es marfonia, la ment es mantenia clarivident i així la vostra mare, àvia i besàvia, s’ha anat adaptant amb dolcesa a cada circumstància, a cada limitació, a après a retirar-se a agrair i a escoltar, fins al final, acompanyada de la seva filla Roser, i de tots vosaltres i no s’ha queixat mai.

I avui comprenem que l’arrel d’aquest capteniment amorós, positiu, lluitador, astut i ardit, era la seva fe: una fe, noble, sincera i treballada que havia rebut dels seus passats i que va saber actualitzar fent creïble el seu testimoni. El professor Miquel Ruiz, per mitjà del qual vaig conèixer-la, li parlava sovint de Déu i a la Roser li plaïa, “ets qui més em parla de Déu”, li deia.

La seva germana Helena m’explicava amb emoció que aquests darrers dies ja sedada, en un moment donat, al costat de les seves germanes, la Roser feu el gest d’obrir els ulls i amb les mans feu el gest d’anar amunt, molt amunt... Potser era una manera de recitar, sense paraules, l’Excelsior, sempre cap amunt... És l’alegria dels qui senten que van a la casa del Senyor, el coronament de tota una vida vigilant:

Vigila, esperit, vigila,

no perdis mai el teu nord,

no et deixis dur a la tranquil.la

aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,

no miris les platges roïns,

dona el front en el gran aire,

sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses,

del cel al mar transparent,

sempre entorn aigües esteses

que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble,

fuig dels horitzons mesquins:

sempre al mar, al gran mar noble;

sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,

oblida't de ton regrés:

no s'acaba el teu viatge,

no s'acabarà mai més.”

Roser, aquí s’ha fet de nit, però a tu ja t’il·lumina l’alba, que ens fem dignes del teu llegat.