Puresa exterior i interior

Estimats germans i germanes,

Una de les mesures més segures per combatre la Covid-19 ha estat la de rentar-nos sovint les mans. Ens hem acostumat a fer-ho cada vegada que entrem en un lloc i diverses hores al dia, especialment abans de les reunions i dels àpats. És una mesura higiènica útil que probablement quedarà més enllà de la pandèmia.  Però ja entenem que Jesús a l’evangeli d’avui no parla solament d’una mesura higiènica sinó d’una tradició molt arrelada en el seu poble amb un significat religiós i que ha continuat present en el decurs de la història: la puresa ritual.

Fa pocs dies, celebrant una eucaristia en una església de Barcelona, es va acostar un fidel a combregar portant a les mans un purificador perquè hi diposités a sobre l’eucaristia. I no era per portar-la a cap malalt, si no per sumir-la ell mateix. Potser aquell bon home tenia alguna nafra o ferida a la mà i per això se la tapava, però em va fer l’efecte que era un gest exterior de puresa ritual, del tot innecessari: com si les seves mans fossin impures per rebre l’eucaristia. Es clar que ningú no som ni serem mai dignes de rebre-la! Ho repetim a cada missa. Però això no vol dir que el Senyor no vingui a nosaltres més enllà de la nostra indignitat.

Recordo que de petit, quan em confessava, un bon jesuïta vellet em preguntava: I la puresa? Aquesta pregunta sovintejava als confessionaris perquè una de les acusacions més freqüents era haver la d’haver pecat contra el sisè manament. I de vegades contra el desè. Encara avui moltes de les persones que acudeixen a confessar-se estan especialment preocupades per aquesta puresa exterior. Però quin sentit té la puresa exterior si no va acompanyada de la puresa interior? Si no hi ha l’una difícilment, hi haurà l’altra. I, per tant, no té cap sentit combatre els símptomes si no es combat la malaltia que els genera.

La temptació dels “purs” ha estat present en totes les èpoques. Recordem els càtars que consideraven la seva estricta moral practicable només per aquelles ànimes arribades a un estat de puresa; els esperits encara no prou purs, queien inevitablement en el pecat. Recordem el puritanisme de la moral victoriana, el cultiu extensiu d’una aparença externa de la dignitat i moderació, junt amb la prevalença dels fenòmens socials com la prostitució i el treball infantil.

És aquesta doble moral, present avui encara en molts països i en moltes opcions radicals i fanàtiques.

Jesús a l’evangeli fa un llistat dels errors del nostre interior, aquells que realment ens haurien de preocupar i hauríem de combatre. I el salm 14 que hem proclamat, quan el llegim en clau cristiana, ens dona pistes per descobrir aquell horitzó lluminós cap al qual hem de tendir: obrar honradament, practicar la justícia, dir la veritat, no escampar calúmnies, no fer mal al proïsme ni carregar a ningú res infamant, no fiar diners a interès ni vendre’ns per condemnar cap innocent. I hi podríem afegir moltes d’altres conseqüències inherents a la fe cristiana: allunyar la  revenja, perdonar i oblidar. Tot això ens ajuda a fer un veritable examen de consciència. Quan obrem així esdevenim creïbles i acostem el nostre cor al del Senyor.

Avui acomiadem al Lamine que després d’onze anys d’estar amb nosaltres ha pres la difícil decisió de retornar al seu país d’origen, el Senegal, amb un projecte de vida realista i un treball ben dissenyat. Agraeixo a tots els qui des de Càritas de la parròquia i des de la discreció, l’heu acompanyat tan fidelment.

Estimats germans i germanes, sí, rentem-nos les mans cada cop que calgui, però mai per desentendre’ns de la sort dels nostres germans si no per estendre-les polides per donar un cop de mà.