Sant Roc 2021

 

Solemnitat de Sant Roc, copatró de la Sagrera de Badalona

Santa Maria, 16 d’agost de 2021

Estimats mossèn Ignasi, concelebrant, mossèn Quim, diaca i  ministres de l’altar.

Sra. Cristina Aguero, alcaldessa accidental,

Sra. Amanda Feria, regidora de cultura,

ministres extraordinaris de l’Eucaristia

membres de la família Fluvià,

colles tradicionals (Diables, Dragolins, Mulassa, Gegants Ripal i Brunel·la del Mar, Esbart Sant Jordi, Ball de Bastons de Canyet,  Catifaires)

germanes i germans,

el jove ric de l’evangeli que hem proclamat, es va resistir a seguir Jesús. Roc, home de família rica, d’entrada tampoc no volgué seguir-lo, però després, ignorem el motiu, es va convertir, va renunciar els seus béns, els va repartir entre els pobres i marxà com a pelegrí a Itàlia... Mirem la seva imatge, amb el bastó i la carbassa, el capell d’ala ampla i mostrant la nafra de la seva cuixa, recordant que sofrí la sort dels empestats.

Els jutges de què ens parla la primera lectura, no eren com els jutges contemporanis. Eren líders polítics que patien el fet que els israelites, abandonaven els seus compromisos per anar-se’n darrera els Baals, els ídols.

Hi ha si més no dos sentits de la paraula “abandonar”. L’un és sinònim de deixar, desertar. Si ahir parlàvem de la responsabilitat dels polítics, avui parlem de les responsabilitat de tots nosaltres, els ciutadans, que sovint també abandonem els nostres compromisos cívics, per anar-nos darrera del consumisme desenfrenat i d’altres ídols. És dur per a un líder trobar-se mancat de seguidors. Recordo Don Renzo, un capellà italià, actiu a Sarajevo que havia fundat una associació per contribuir a la reconstrucció del país. Quan amb en Joseph Maria Rojo i una delegació de Ràdio Estel el vam visitar just acabada la guerra, el vam trobar amoïnat perquè li marxava un dels seus millors col·laboradors. “Ja en trobarà d’altres...” li vaig dir. “No, mossèn, em va respondre, a la vida veurà com té molts vagons i poques locomotores. I aquest col·laborador que se me’n va és una locomotora.”

Però hi ha un altre sentit de la paraula “abandonar-se”, pronominal, que és entregar-se a una bona causa. Com la família Fluvià que teniu cura de la imatge de Sant Roc, que prepareu any rere any aquesta festa...i que viviu amb tanta profunditat l’esperit de família, una família que enguany ha crescut: felicitats! Tots ens hem d’abandonar allà on l’Esperit Sant ens condueixi.

Hi ha un detall de la imatge que no he comentat: és el gosset amb el bocí de pa beneït per Déu que duu a la boca i que cada dia li portava a Roc, per alimentar-lo en el seu captiveri. De petit no m’agradaven els gossos, els tenia por i com que ells ho percebien, encara em bordaven més. De gran, gràcies a l’exemple de la mare, he après a tractar-los amb respecte i amb tendresa i quan un animal domèstic és tractat així sempre respon. Un amic l’Àlex Marot, pintor badaloní, d’ancià es va trencar una cama.  Quan ja estava prou refet, un dia es va proposar sortir al carrer per donar una volta i la seva gossa li va interceptar el pas per no deixar-lo sortir. Quin instint!  Per això no em costa gens de creure que un gosset ensinistrat fos capaç de portar a Roc, cada dia, un tros de pa. Un panet que com a record, beneirem al final de la missa, perquè us l’emporteu a casa i us el mengeu en família, com una ressonància eucarística.

Estimats germans i germanes, fem nostra la pregària confiada que culmina els goigs de Sant Roc (lletra d’Antoni Morguí i música de Mn. Josep Maideu):

 

Puig l’etern paciència us dona

potestat i virtut tal,

lliureu, Roc, a Badalona

de la Pesta i de tot mal.