Dir en silenci

Homilia diumenge XXIII de durant l’any

Intencions

Fer joc al mal

Aquests setmanes Satanàs, sense dir-ne el nom, ha estat present en els mitjans de comunicació, pel cas d’un membre destacat de l’Església que ha estat titllat per un sector d’endimoniat. El tema ha estat objecte de debat en les xarxes i  l’opinió pública. No toca d’ara entrar en el fons de la qüestió que ateny sobre tot al tema del mal, de la seva immensitat i de  la seva iniquitat. Crec que la novetat de l’evangeli d’avui és que un home bo i impetuós com Pere, escollit per la missió de capdavanter del grup pot ser sense saber-ho fer joc al Mal per la seva manera de pensar en clau de poder i per voler allunyar Jesús de la seva missió. Per tant en el cas que deia abans del pressumpte endimoniat, un pensa si els qui realment són uns dimoniets o uns dimoniassos no són aquells que es dediquen a divulgar notícies no contrastades amb la intenció aparent de fer el bé, però en realitat fent el mal.

Ahir a la nit amb un grup de joves professionals cristians vam fer un pelegrinatge a peu a El Masnou, al sepulcre del beat Joan Roig Diggle, el màrtir fejocista, en el vuitanta-cinquè aniversari de la seva mort. En tornar amb el darrer tren, estava ple de joves, molts joves que segurament anaven de festa a Barcelona, amb vestits i estètiques ben variades... Si els preguntéssim aquests joves qui dieu de Jesús, potser ens sorprendrien: potser alguns el coneixen, molts d’altres l’ignoren, alguns hi creuen... hi hauria tantes respostes com viatjants en aquell tren de nit.  Potser tantes com si els preguntéssim i vosaltres qui dieu que és Satanàs...

Però si la pregunta ens la fessin a nosaltres, què diríem? Hi ha moltes maneres de dir: explícites o implícites. Podem dir o podem callar, l’important és la rectitud d’intenció amb què diem o amb què callem. I pensar que sobre tot estem dient a cada moment amb la nostra vida. Diumenge passat el pintor Joan Torras Viver, se’n va anar  a contemplar la Bellesa eterna, aquella de la qual els seus quadres, vitralls i murals en un centenar d’esglésies catalanes, són una anticipació i un testimoni perdurable.

Cada artista d’alguna manera es reflecteix en la seva obra  i les imatges de Jesús, Maria, Josep, els Apòstols, els sants i santes, els beats, pintades per Torras traspuen la mateixa bonhomia i serenor mediterrània de l’artista, home bo i serè d’una fecunda trajectòria cristiana. Potser un dels retrats d’una més gran profunditat psicològica és el que va pintar del seu admirat amic de la infantesa el qui fou el bisbe Joan Carrera. Per a ell va pintar també un sopar d’Emaús que encisa per la seva simplicitat.

Els clàssics deien que bondat, bellesa i veritat són convertibles, és a dir, es poden posar l’un al lloc de l’altre. Un capteniment per ser bo, ha de ser també veritable i bell. I això és ben bé així en l’obra de Torras Viver.

Gràcies Joan, per tantes epifanies de bellesa amb què ens has obsequiat en el decurs de la teva llarga vida. Vingueres al món l’any lluminós de l’exposició universal i n’has marxat ara que sembla la claror auroral comença a ressorgir altra vegada enmig de la tenebra