Talla!

Diumenge XXVI de durant l'any

Recordo que en un pelegrinatge als llocs sagrats de Jordània, el guia ens parlava amb naturalitat què, en la seva cultura, hi havia el càstig de la mutilació de membres: “si un roba, cal tallar-li la mà,” deia entre d’altres exemples i ho trobava legítim i això feria encara més la nostra sensibilitat i ens semblava que aquell home estava parlant un llenguatge propi de l’Edat Mitjana. Però no cal recular tan enrere: avui milions de dones en diversos països del món es veuen sotmeses a mutilacions íntimes i hi ha hagut moviments contraculturals que han fomentat l’automutilació...

Les paraules tan dures de l’evangeli d’avui, s’han d’entendre en el seu context: l’automutilació de membres, pròpia de moltes cultures antigues no s’avé amb l’Evangeli... Poso per exemple: va córrer la brama que Origenes, un gran teòleg, una pare de l’Església primitiva, s’havia auto-castrat, un extrem que mai s’ha pogut provar, però que li va tancar la porta a la canonització.

Segons biblistes com Isidre Gomà aquest passatge difícil s’han d’entendre així: “si tu mateix estiguessis  en trànsit d’acceptar l’escàndol, si t’adones que algú o alguna cosa posa en perill la teva fidelitat a Déu, aparta’l de tu, encara que sigui tan estimat com les teves mans, els teus peus o els teus ulls.” És a dir quan una relació amb un membre del teu cos (el cos és l’Església) t’allunyi de Déu, talla-la, encara que aquest membre amb qui sigui tan estimat com ho és el teu ull, la teva mà o el teu peu. Encara avui quan uns nuvis renyeixen diuen: “Hem tallat!” Quan una persona fa a un altre assetjament moral, li aconsellen que talli immediatament aquesta relació tòxica, quan una persona maltracta un altre, se li pot donar una ordre d’allunyament...

Però no podem desconnectar aquestes paraules de les que ha dit poc abans Jesús sobre l’escàndol. L’escàndol que provoquem amb els abusos de tota mena. L’escàndol que provoquem quan el nostre comportament cristià no és creïble. Ens han de fer reflexionar les paraules de Sant Jaume contra els rics. I no perquè tinguem més o menys diners, si no perquè formem part d’una cultura i d’un món ric, que menysté o ignora “pobles sencers que hem oblidat”, com diem en el cant.

De vegades veiem amb preocupació comportaments intransigents com el de Joan: reconeix que aquell exorcista invocava el Nom de Jesús. Donava per suposat que alliberava els malalts o els posseïts. Però no li perdonava que no anés amb ells. No tenia dret a fer el bé, no era del grup.  La primera lectura recorda un exemple semblant, quan Israel pelegrinava pel desert. A Josuè no li semblava tolerable que l’esperit de profecia es difongués més enllà de la presència personal. Estava gelós del seu cap.  I la resposta de Moisès és sublim: “Tan de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia i que el Senyor els donés a tots el seu Esperit.”

El desig de Moisès s’acompleix i assoleix la seva plenitud en el baptisme cristià quan en virtut de la unció ens incorporem a Crist, sacerdot, profeta i rei per la vida perdurable.

Demanem-li al Senyor que mai siguem per als altres pedra d’ensopec i que reconeguem en canvi els signes de profecia que hi ha al voltant nostre.