Cantaré eternament

 Tots Sants 2021

Com serà el cel? Aquesta pregunta ens l’hem fet moltes vegades, però ens quedem sense resposta, en el núvol de no saber... Els místics, ens en donen alguna pista perquè n’han tingut un tast. Un místic belga, Jan van Ruusbroec, 1293-1381, escriu que en la vida perdurable “Crist serà el nostre xantre i el mestre del nostre cor, cantarà amb veu triomfant i dolça un cant etern, la lloança i l’honor del seu Pare celestial.”  I que tots cantarem aquest càntic amb cor alegre i veu clara... El cant, cantar en plenitud cants amb sentit ens fa gustar el cel...

Ho diré al prefaci de la missa d’avui. Que a la nova Jerusalem, que és la nostra mare, “canta per sempre l’aplec festiu dels sants, germans nostres”. Hem sentit dir “qui canta prega dues vegades”, una frase atribuïda a Sant Agustí, però que en realitat sembla que és de Martí Luter. Que al capdavall va començar a ser un monjo imbuït de l’esperit de Sant Agustí.

La nit de Nadal del 1886 Paul Claudel, un jove de divuit anys, va experimentar a la catedral de Notre Dame una poderosa certesa que el portarà a abraçar la fe catòlica. Aquell fet inexplicable va tenir lloc davant d'una imatge de la Verge i el Nen assentada sobre una columna, davant la qual s'aturen avui molts visitants de la catedral parisenca. vaig oblidar les Vespres.  Ell mateix ho explica: “Els nens del cor vestits de blanc i els alumnes del petit seminari de Saint-Nicholas-du-Cardonet que els acompanyaven, estaven cantant el que després vaig saber que era el Magnificat. Jo estava dret entre la multitud, prop del segon pilar a l’entrada del cor, a la dreta del costat de la sagristia. Aleshores va ser quan es va produir l'esdeveniment que ha dominant tota la meva vida. En un instant el meu cor va ser tocat i vaig creure. Vaig creure, amb tanta força d'adhesió, amb tanta agitació de tot el meu ésser, amb una convicció tan forta, amb tanta certesa que no deixava lloc a cap mena de dubte, que després, tots els llibres, tots els raonaments, tots els avatars de la meva agitada vida, no han pogut sacsejar la meva fe, ni, certament, tocar-la. De sobte vaig tenir el sentiment esquinçador de la innocència, de la infància eterna de Déu, d'una veritable revelació inefable.” A Claudel li va ser concedida una fe que, segons ell mateix escriu, ni tots els llibres ni tots els arguments podrien trencar. Però no se li va atorgar la pau perquè Jesús va dir que no havia vingut a la terra portar pau sinó divisió (Mt 10, 34). La seva vida sencera, com la de qualsevol cristià que vulgui ser fidel, va constituir una contínua lluita. Però en la seva ànima va romandre aquell cant de la nit de Nadal.

Perquè el sant no és ni un superman, ni una superwoman. Els sants són homes i dones com nosaltres. El missatge cristià ens parla d’una santedat que consisteix a participar de la naturalesa divina com un regal, com un do i això ens mou a cantar, agraïts.

Chiara Lubich, presidenta dels focolars deia que si vivíssim les benaurances no trobaríem llocs de dolor, sinó cases en les que s’eleven himnes d’acció de gràcies al Senyor.

Al credo avui cantarem la comunió dels sants, la comunió de la glòria.  Un ermità, Balduí de Ford, deia que per la comunió de la glòria, la còlera de Déu serà totalment exclosa quan Déu eixugarà totes les llàgrimes dels nostres ulls i nosaltres el veurem tal com és.

Com serà el cel? No ho sabem, però el cant i la música a l’espai sagrat ens l’anticipen. I les cançons queden en el moll de l’os de la nostra ànima. Conxita Badia, la gran soprano catalana, quan en el llit de mort ja no podia parlar, les seves filles li posaven discos seus i ella mateixa cantava.

Hi ha una escena al final de la pel·lícula el Festí de Babette veritablement emocionant. Babette, la cuinera francesa, no ha volgut revelar a aquelles germanes que l’han acollit com ha pogut finançar el banquet que els ha ofert i que els ha canviat la vida... Però quan recollint la taula els diu que ha donat tot el que tenia, els deu mil francs de la rifa, una d’elles li diu: “Així, Babette tu seràs pobra tota la vida...” i ella li respon “ una artista mai no és pobre.” L’altra germana se li abraça i li diu: “Al cel seràs l’artista que Déu havia somniat que series” I el Papa Francesc ho comenta així: “les alegries més intenses de la vida sorgeixen quan es pot provocar la felicitat en els altres, en una anticipació del cel. Cal recordar la feliç escena del film La festa de Babette on la generosa cuinera rep una abraçada agraïda i un elogi: `’Com es delectaran els àngels!’” (AL, 129)