Les estrelles cauran

“Les estrelles aniran caient del cel”.  Una frase enigmàtica de Jesús a l’evangeli d’avui  que en cert sentit continua vigent.  A la bíblia hi ha algunes referències a les estrelles. Abraham, savi astròleg, les contemplava i sabia entendre el seu llenguatge mut i encara que les constel·lacions, aquella nit meravellosa li estava dient que no podria ser pare, Jahvé, el seu Déu que era més alt que els estels li va prometre una descendència més nombrosa que les estrelles incomptables.

De petits i de joves miràvem més el cel i jugàvem a endevinar les constel·lacions i experimentàvem la nostra petitesa davant de les distàncies que es mesuren amb any llum Avui, molts hem deixat de contemplar el firmament: els neguits quotidians ens ho impedeixen. Ens ho impedeix també la pantalla que ens absorbeix... Simbòlicament hi ha personatges famosos que eren per a nosaltres un referent, personatges estel·lars que, tot d’una, cauen en desgràcia i deixen d’il·luminar les nostres nits. Potser hi havíem posat massa confiança i davant del seu comportament, arriba un dia que ens deceben, que cauen... El profeta Jeremies (17, 5-10) en un moment d’indignació, maleeix l’home que posa confiança en un altre home. La confiança és necessària però cal entendre les  paraules del profeta, les explica a continuació: “Maleit sigui el que es refia de les seves pròpies forces i aparta del seu cor el Senyor.” És en els moments de debilitat quan experimentem que el Senyor és la nostra única fortalesa.

D’altra banda, diu el profeta Daniel a la primera lectura “els justos resplendiran com la llum del firmament, els qui hauran conduït el poble pel bon camí, brillaran com els estels per sempre més.” No podem saber si el camí és encertat fins que arribi la meta, no sabem si l’arbre és bo fins que en recollim els fruits.  Sí que sabem que el camí de l’abnegació ens porta a la meta de la felicitat.  I per tant hem d’estar agraïts a aquells que a la vida han estat per a nosaltres estels rutilants, molts d’ells ens han precedit i ja dormen el son dels justos.

Enguany el papa Francesc ens ha convidat a llegir o rellegir la Divina Comèdia. En aquest magnífic poema, les estrelles tenen molta importància perquè clouen cada un de les tres parts: infern, cel i purgatori. Quan surt de la visió de l’infern Dante referint-se al seu guia Virgili diu: “ell primer i jo segon,/del cel vàrem copsar les coses belles,/ quan arribarem al forat per on/sortirem a reveure les estrelles”. En eixir del purgatori diu: “vaig retornar d’aquell torrent sagrat/tan refet com ho són plantes novelles/amb fullatge de fresc renovellat,/net i a punt d’enlairar-me a les estrelles”.  I quan arriba a l’esfera dels estels, el vuitè cel astronòmic, Beatriu, que vol dir la benaurada, li suggereix de fer una pausa i mirar el camí ja recorregut.  I en l’últim vers parla de l’Amor que mou el sol i les estrelles. Sí els moments d’aturada i de contemplació són òptims per reveure la nostra vida. I fer-ho a la llum d’aquells que brillen en la nostra nit com estels rutilants. Ahir a la nit veia els nens de l’Agrupament Escolta posats en cercle amb els ulls tancats, a les fosques, a la plaça Constitució i a la pista, reflexionant, motivats pels seus monitors. És bo d’ensenyar els infants a fer aturades serenes i reflexives.

L’evangeli diu que el sol – un altre tipus d’estrella- s’enfosquirà. I aquesta frase ja se’ns fa més comprensible, perquè el sol no és per ser mirat, a certes hores ens pot produir ceguesa, si no per ser sentit i experimentat. I tota la vida se succeeixen les hores d’or i les ores obagues.

Jesús ens segueix convidant a interpretar el llenguatge de la naturalesa i a entendre el missatge de la figuera, símbol del poble d’Israel... El llibre de la naturalesa és aquell llibre del qual copien tots els altres llibres. Per entendre la cultura, cal observar, entendre i respectar la natura.

El profeta Daniel ens ha parlat de l’arcàngel sant Miquel explicant que la seva compareixença marcarà el nostre moment definitiu. Miquel significa “qui com Déu”. Qui pot ser tan gran, tan bo, tan misericordiós, tan inabastable com ho és Déu. El papa Francesc, recuperant una pregària antiga, ens ha demanat que li preguem a Sant Miquel per tal  que ens defensi en la lluita. No confiem en les nostres forces, confiem en l’ajut que ve del cel. Diuen que l’any 590, durant una gran epidèmia de pesta que va assolar la ciutat de Roma, el papa Gregori I, va veure l'arcàngel Sant Miquel al capdamunt del castell de Sant Angelo embeinant l’espasa, cosa que significava l'acabament de l'epidèmia. Preguem-li al cap de les milícies celestials que amb la contribució dels científics i de la població ben aviat s’erradiqui del tot la pandèmia.