Les vídues, protagonistes

Homilia  diumenge XXXI de durant l’any.

Molts mossens, agents i voluntaris de Càritas, podríem donar testimoni que les persones amb escassos recursos són les que més aporteu a les col·lectes i a l’hora de fer donatius. Doneu de la vostra pobresa, amb una generositat que esborrona. Ho tenim present especialment avui, dia de Germanor per seguir el vostè exemple.  

Les vídues, arquetipus bíblics de la pobresa al costat dels orfes, són protagonistes de la primera lectura, del salm i de l’evangeli d’aquest diumenge.

Era temps de sequera. El profeta Elies, expulsat pel rei d’Israel buscava asil en terra estrangera. De primer prop del torrent de Kerit i quan aquest també estava sec, a Sarepta, actualment al Líban.  I és una mare vídua, reduïda a la darrera misèria que en aquell entorn eixut és l’encarregada per Déu d’alliberar el profeta emigrant de morir de fam. Acollir el profeta era un acte de fe en el mateix Déu i  tots sabem que acollir demana temps i dedicació, recursos...És impressionant com en els moments de major aridesa, floreixen iniciatives solidàries que sentim que venen de part de Déu.  Fins i tot  Jesús va fer memòria d’aquesta vídua escollida en el sermó de Natzaret. Sempre que Jesús veia una dona vídua devia pensar en la seva mare estimada, deixebla escollida. Així degué ocórrer amb la vídua de Naïm mare d’un fill únic que anaven a enterrar. Una situació límit que ve seguida d’una resurrecció, d’una vida plena que recomença.

Som en temps de sequera, de sequera de vocacions, de sequera de lideratge, sovint de sequera interior. Però en el subsol del desert és on hi sol haver bosses d’aigua. Avui més de 300 milions de persones d’Àfrica no tenen accés a aigua potable. Tot i això, sota el subsol del continent s’amaga una immensa reserva aqüífera de 500.000 quilòmetres cúbics d’aigua; cent vegades més que la trobada a la superfície. Cal capacitar per poder-la obtenir.

Crec que això mateix és el que ens passa davant les persones ancianes. Darrere un rostre arrugat, darrere d’una presència fràgil, quants tresors de saviesa amagats! M’ho deia un amic que havia acompanyat la seva mare en els darrers dies de la seva vida, diu que tenia amb els membres retorçats pels anys i els dolors, però els seus ulls deixaven entreveure una riquesa interior impossible d’oblidar.

El salm declara que el Senyor manté les vídues i els justos. M’explicava un company periodista la situació actual de dones llatinoamericanes amb fills, que han estat desnonades en diverses ocasions. Voldríem negociar un lloguer social pels seus habitatges i es troben amb les parets fredes d’unes entitats que no tenen entranyes amb les quals no és possible dialogar. Quina injustícia flagrant!

Als enterraments jueus se solien posar dues monedes sobre els ulls del difunt per mantenir-los tancats: era com el tribut que havien de pagar els morts per entrar a l’altre món. Aquells leptons, aquelles dues monedes ínfimes, són les que, sense saber-ho, obriran a la vídua pobra la porta del cel. I en ella hi podem descobrir a totes aquelles dones avui marginades i oblidades pels prepotents, que són capaces de fer els gestos més bells, els únics que poden salvar el món.