Autobiografía de un cura único

Paraules en la presentació del llibre “Autobiografía de un cura único” de Mn. Ignasi Torrent Portabella.

Seminari Conciliar de Barcelona, 18 de novembre de 2021. Dedicació de les basíliques de Sant Pere i Sant Pau apòstols.

 Ja heu endevinat que  l’acte d’aquest vespre és molt més que la presentació d’un llibre: és un homenatge al nostre estimat Ignasi Torrent Portabella.

Aquest llibre de butxaca és breu. Però és molt dens. Resumeix quasi setanta-cinc anys d’una vida lliurada als altres. N’hi ha prou amb llegir la pàgina 65 per adonar-nos de la riquesa del teu itinerari vital.  Però jo em centraré en la teva vessant d’home d’Església.

Recordo bé el dia de la teva ordenació sacerdotal a la Catedral el 15 de novembre de 2009, de mans del Cardenal Lluís Martínez Sistach. Quan els preveres assistents t’anàvem imposant les mans, tu ens miraves amb una mirada alhora agraïda i sorpresa i anaves dient baixet els nostres noms... ja eres sacerdot! Tenies 62 anys. Abans  havies passat pels jesuïtes, per la Universitat, per mobilitzacions polítiques, per la presó – la Model, és a la portada del llibre- per l’administració pública, per la Cúria de Sant Joan de Déu, per l’Arquebisbat... i ara, a les teves madureses, pel Seminari. La teva era una vocació madura i treballada, la teva decisió deixava a molts perplexes. Però llegint aquest llibre ens adonem que la teva fe ha estat el fil d’or d’un cristià convençut i obert, de frontera, que ha travessat tots els teus dies.

En aquesta autobiografia ens obres el teu cor ple de noms -com diria el bisbe Pere Casaldàliga. En dius molts, però n’omets molts d’altres: els d’aquells pobres que has ajudat i ajudes quotidianament. Ho fas de la manera més natural i abnegada, empès per una vocació que, de vegades, em costa d’entendre. Ignasi: ens portes al límit. Només et comencem a entendre quan escoltem les teves homilies ben preparades i passades per la pregària. És aleshores quan entenem que en tu es fa carn aquella frase agustiniana: “la mesura de l’amor és estimar sense mesura”.

El Papa Francesc ha dit que “la vida del missioner sempre és desordenada” i així li vaig dir, parlant de tu, al Cardenal Omella. Aquesta frase ens pot sorprendre una mica, però si ens fixem bé, veurem que és així: un missioner està sempre a la que salta, pendent de les necessitat que sorgeixen, amb molts fronts als quals ha de donar resposta, sovint amb pocs mitjans.

I no solament aportes noms de persones: tu has impulsat institucions cíviques i eclesials. Fidel a la confiança del bisbe Joan Carrera, la teva aportació a la delegació d’economia de l’Arquebisbat de Barcelona ha estat clau. Penso només en la seguretat social dels capellans. Com fou també important la teva presència als Patronats de Ràdio Estel i Catalunya Cristiana, on ens vas buscar com a companys de camí l’obra social de Sant Joan de Déu i vas ajudar a agilitar les imprescindibles subvencions per tirar endavant aquests mitjans d’Església. Aquí, al Seminari de Barcelona te les vas haver d’heure cercant fonts de finançament i racionalitzant l’ús dels espais i vas tenir sempre el suport de l’anterior rector, mossèn Josep Maria Turull. El teu paper a la Fundació Llegat Roca i Pi de Badalona, creada per ajudar els pobres de la ciutat i les seves famílies ha estat també clau. En soc testimoni.  Allí, al costat de l’enyorat mossèn Joaquim Vidal (aquí hi ha els seus familiars)  vas promoure l’ampliació de la Residència fins a les 134 places actuals, vas ampliar el patronat i vas dissenyar l’empresa d’inserció Àngels, avui integrada en la Fundació Formació i Treball.

I a les parròquies badalonines de Sant Francesc i Santa Clara, del Sant Crist i de Santa Maria, has anat deixant un rastre de bonhomia.

Resumeixo els meus sentiments en aquest sonet amb doble estrambot sonor a mossèn Ignasi Torrent Portabella en la presentació del seu llibre Autobiografía de un cura único (Barcelona, CPL, 2021).

 

Amic Ignasi Torrent Portabella

com profeta al desert de la ciutat

vas teixint fecunds llaços d’amistat

filant de Jesús la xarxa més bella.

 

Feliç l’home que encara es meravella

que encamina llurs mots en veritat

i humil viu a tots, com tu, tan lliurat;

ets, per a molts, rutilant estrella.

 

T’has donat als pobres i als ancians

ara que tu ja ets un sènior també,

totes les coses les preveuràs bé.

 

Has sabut apropar les mans

de l’Església i la societat civil,

relacions que, sovint, pengen d’un fil.

 

No hi ha campanes al Seminari

que ha estat per a tu un altar i un calvari.

 

Però al teclat la Montserrat, fortament,

torna musica el nostre sentiment.