Les temptacions d'avui

Homilia Primer Diumenge de Quaresma

Hem proclamat a la primera lectura el que s’anomena el petit credo, la síntesi de fe del poble jueu, l’experiència històrica del gran alliberament d’aquell grup d’esclaus a Egipte. Els hebreus es presenten  com a  fills d'emigrants arameus (sirians), és a dir de la mateixa zona de la qual actualment avui estan emigrant centenars de milers i milions d'arameus, és dir, de sirians i iraquians del nord, la llengua i la cultura original dels quals ha estat durant mil·lennis (i continua essent) l’arameu, aquesta llengua tan dolça i propera a la parlada per Jesús. Molts d'ells avui són cristians, altres musulmans. Les tres grans tradicions monoteistes (israelita, musulmana i cristiana) presenten a Abraham, Pare de la fe, com un emigrant que va sortir de la seva terra seguint la ruta de tots els nòmades que buscaven una terra estable des d’Ur dels Caldeus.

Així doncs, segons la Bíblia i la nostra experiència, tots som fills d’emigrants. No hi ha cap terra que sigui des de sempre i per sempre nostra. Sobre una terra de tots, anem i venint, ocupem per un temps una parcel·la de terreny i marxem, i en venen d’altres (X. Picaza). La nostra pàtria és allí on tenim els peus posats. Ovidi deia que per als forts tot el sol és pàtria.

Avui hi ha molts d’altres desplaçats: en només set dies, un milió de persones han fugit d’Ucraïna, desarrelats per la guerra... amb el dol de deixar la pàtria i, alhora, amb el sentiment d’alliberar-se dels horrors de la confrontació.

Jesús, nou Moisès, en el desert,  extenuat de fam, és temptat tres vegades. Les tres temptacions que foren una constant en la seva vida pública. La de la immediatesa (“que les pedres es tornin pans”), la del poder i glòria humana (el volien fer messies triomfant) i la del suïcidi (“tira’t dalt de baix de la cornisa) que es pot traduir com deixa de ser allò que estàs cridat a ser. També nosaltres som temptats per la immediatesa (el més ràpid no és el millor), som temptats d’anar darrera del lucre i d’altres ídols contemporanis i som temptats a plegar de viure, renunciant a la nostra missió. Fa uns dies un capellà visitava un feligrès que estava a les últimes i es preguntava què hi feia en aquest món, el mossèn li va dir que potser Déu encara li tenia una missió reservada. I la seva intuïció es va acomplir: li quedava pendent de parlar amb un net, temptat pel suïcidi, com tants joves.  

La temptació de les pedres i el pa se supera amb l’experiència d’un dejuni madur i coherent. La temptació de l’adoració als ídols, se supera fent almoina material i de temps. La temptació del suïcidi se supera amb la pregària d’abandó confiat en les mans amoroses de Déu i d’aquells que ens estimen. “Avui davant l’amarga desil·lusió per tants somnis trencats, davant la preocupació pels reptes que ens concerneixen, davant del descoratjament per la pobresa dels nostres mitjans, tenim la temptació de tancar-nos en el propi egoisme individualista i refugiar-nos en la indiferència davant la sort dels altres.” Ho diu Francesc, en el missatge de Quaresma 2022 ("No ens cansem de fer el bé..."). Un missatge que porta la data de l'11 de novembre i tot i que en aquests quasi tres mesos, l'escenari mundial ha canviat molt, el sentit profund de les paraules del bisbe de Roma, és plenament vigent.

Un de les actituds que el Papa glossa en aquest missatge és la de la docilitat i les seves arrels. "L'escolta assídua de la Paraula de Déu  ens fa madurar una docilitat que ens disposa a acollir la seva obra en nosaltres, que fa fecunda la nostra vida" Aquesta setmana ha mort un bon amic, mossèn Joan Auladell Rovira. Tenia 84 anys. Amb els qui el coneixien bé vam coincidir que la docilitat era una de les seves característiques. Ell estava destinat des de feia anys en una parròquia on era molt estimat. Quan el bisbe li demanà de canviar, es va entristir: no en tenia cap ganes, però va ser dòcil i es va passar deu anys a la nova parròquia, on va deixar un gran record.  Aquest era el secret de mossèn Joan i de tants "col·laboradors de Déu", escoltar la Paraula i encarnar-la. Amb una persona dòcil és fàcil de treballar.

El papa ens diu també que “no ens hem de cansar de demanar perdó en el sagrament de la Penitència i la Reconciliació, sabent que Déu mai no es cansa de perdonar”. Aquí a la parròquia, tots els dijous de Quaresma a dos quarts de vuit del vespre, a la Capella del Santíssim o dels Dolors, administrarem el sagrament de la Reconciliació. Però la reconciliació es viu a casa, amb els qui convivim, al veïnat i a la feina.

El Papa ens dona també una pista per confessar-nos bé: “no ens cansem de lluitar contra la concupiscència, aquesta fragilitat que ens impulsa cap a l'egoisme i tota mena de mal, i que en el decurs dels segles ha trobat maneres diferents per enfonsar l'home en el pecat”. I, tot citant la Fratelli Tutti ("Germans tots") dona un exemple d'una d'aquestes maneres diferents de concupiscència avui: “el risc de la dependència dels mitjans de comunicació digitals, que empobreix les relacions humanes”. I afegeix encara que la Quaresma és un tempos propici (...) per cultivar una comunicació humana més integral, feta de "trobades reals", cara a cara.

Desitjo doncs que aquest consell ens ajudi  en el nostre discerniment. I que l’eucaristia i la vivència comunitària ens faci forts per evitar caure en la temptació. Que ens enforteixi la proclamació del nostre petit credo.