Solitud acompanyada

Homilia diumenge cinquè de pasqua

Estimats germans i germanes,

L’evangeli d’aquest diumenge se situa en un moment crític: Judes acaba de sortir del cenacle a culminar la seva traïció i Jesús s’adreça als altres, als onze. I els revela la seva intimitat: “Ara el fill de l’home és glorificat i Déu és glorificat en ell”. Glorificar és una paraula tècnica, que nosaltres gairebé no usem, vol dir fer insigne o venerable algú que no ho era. És a dir, en el moment que marxa el qui és el delator i Jesús queda sol davant dels onze inquiets, que es pregunten on van l’Iscariot, és en aquell moment precís comença  l’ enaltiment de Jesús que culminarà a la creu i del qual els apòstols no seran testimonis, perquè fugiran. Només veuran la seva glorificació, la seva Mare, el deixeble estimat i un reduït cercle de dones.

Però potser els apòstols van començar a intuir que la glòria de Jesús no té res a veure amb les glòries humanes ampul·loses i vanes.  

Allò que fa sentir-nos més sols és no trobar interlocutors vàlids. Recordo una dama barcelonina, culta, la Josepa. De família d’artistes, estava atenta a les novetats de l’Església i del món. Fins que va poder va viure a casa seva, un pis gran i lluminós. Quan els nebots la van portar a una residència i la vaig visitar, el seu dolor més gran era que no es podia comunicar pràcticament amb ningú potser només amb aquells pocs amics que l’anàvem a veure. Tots en un moment o altre de la vida hem experimentat un dol semblant, quan els més propers sembla que esdevenen els més llunyans, quan no trobem interlocutors vàlids.

Ara, sovint és també en els moments més crítics que se’ns obre un porticó de llum. La paradoxa és quan ens trobem més sols quan estem més acompanyats. Hi ha una frase atribuïda a Santa Teresa de Jesús que potser no és literal d’ella però que resumeix la seva mística: “Nunca estoy menos sola que cuando estoy sola”.

Tornem al Sant Sopar, és aleshores, en aquell moment crític de soledat, que per primera vegada, Jesús, preveient la desfeta del cercle dels Dotze, per la defecció de Judes i la seva glorificació, els imparteix “un manament nou”. Notem-ho. Si Jesús diu als apòstols que s’estimin és perquè no s’estimaven, ni potser l’estimaven. Sant Agustí es pregunta: aquest manament ¿no es troba ja a la Llei de Déu antiga, en el lloc on hi ha escrit: Estima els altres com a tu mateix? ¿Com és que ara el Senyor anomena “nou” aquest manament del qual veiem convincentment que és tan vell? I el mateix bisbe d’Hipona apunta la resposta: “no serà nou perquè Crist ens va despullar de l’home vell i es va revestir del nou?”

Probablement per això és que Jesús va enviar els apòstols de dos en dos. Pau i Bernabé en són testimoni en el viatge que ens ha relatat els fets dels apòstols. I nosaltres també hem de deixar de banda l’individualisme per caminar ni que sigui de dos en dos, buscant col·laboradors vàlids amb qui ens estimem i amb els quals ens veiem amb forces per anar si convé fins a la fi del món. El matrimoni és un exemple paradigmàtic d’això: ésser dos en la vida per ésser uns en l’eternitat.

I aleshores quan ens estimem de debò, quan fonamentem les nostres opcions i les nostres institucions en l’amor, quan som si més no dos en la vida,  comença a fer-se realitat el cel nou i la terra nova que prediu el vident de l’Apocalipsi perquè “el cel i la terra d’abans, els vells, han desaparegut i de mar [el mar aquí és símbol del mal] ja no hi és.

Germans, les coses passen a una velocitat creixent. I quan més anem, més ràpidament passen. El que avui és notícia demà serà aigua passada. Només restarà el bé que haurem fet.