Una bombarda providencial

 

Diumenge XVIII de durant l’any /C

Estimats germans i germanes:

A Sant Ignasi de Loiola, la festa del qual avui celebrem, una bombarda, una bala de canó, li va canviar tot. Ferit de guerra, a punt de perdre les cames, aquella llarga convalescència inesperada, immobilitzat, li va fer descobrir en tot una profunditat fins aleshores insospitada. Va fer que, postrat, fes un pelegrinatge interior abans de començar el seu pelegrinatge exterior per Europa i fins a Jerusalem. Sí: aquelles ferides tan doloroses que el deixaren coix de per vida, havien d’esdevenir unes ferides lluminoses que li feren entendre que tot allò que era i tot allò que tenia era un pur do de Déu.

Tots patim ferides, de vegades físiques, i sovint morals. I també provoquem ferides als altres. Però en un cas  o en un altre, allò que d’entrada qualifiquem com a mal, i sovint ho és, sorprenentment pot esdevenir un bé major. I quantes vegades el sofriment ens ajuda a relativitzar, a prioritzar, a viure el temps amb qualitat!  El mal, el sofriment és un despertador que ens avisa, que ens desvetlla del nostre ensopiment.

Ignasi de Loiola afirma que fins els 26 anys va ser un home donat a les vanitats, a les aparences. De jove, estava interessat en els exercicis militars i el movia el desig de fama. Però ara tot havia canviat. Sentir que caminava amb Jesús al costat i la càlida proximitat d’aquell nou Amic el va portar a llançar-se pels camins del món cercant nous companys de viatge. Devot defensor de Maria, Ignasi hagué de discernir a cada pas, fins que, mort a si mateix, va descobrir que Déu podia decidir per ell i obrar en ell meravelles.  

En memòria d’aquella ferida lluminosa, que havia de canviar la història de l’Església, durant tot aquest any llarg s’ha potenciat el camí ignasià: molts han descobert o redescobert els llocs ignasians i han sorgit llibres, documentals. I s’ha restaurat l’església de la Cova, lloc privilegiat d’exercitació, amb bells mosaics del jesuïta eslovè Mario Rupnik.  I molts han fet o faran els Exercicis Espirituals. Avui mateix m’ho deia una professora universitària: enguany dedicaré les meves vacances d’agost a fer el mes d’Exercicis. “Jesús t’ho pot fer veure tot de nou” diu el P. Arturo Sosa, el general de la Companyia.

Estimats germans i germanes, ja ho sabem que tot pot ser vanitat (buit i en va) ho hem escoltat, però sovint ho oblidem i ens és més còmode quedar-nos en allò que és aparent i oblidar que només romandran les bones obres que hàgim fet. La vida és un do, un regal que hem rebut dels nostres pares: ells posaren les condicions de possibilitat perquè existissin i els hem d’estar sempre immensament agraïts. I tot el que ens esdevé, llegit amb ulls de fe, ens revela que hi ha un rerefons que es depassa i que ens estimula. Tot, en el fons és un regal que ve de Déu. I aquest do el fem créixer donant-nos que és el que ens fa més feliços. Cuitem doncs que la vida és breu i el gra acumulat en graners com el de la paràbola, no és per desar-lo molt de temps, mentre ens divertim, perquè el gra es podreix i cal sembrar-lo. I allò que ens fa mes feliços no és acumular, si no donar que és enriquidor.

Aquesta manera diferent d’enriquir-se que no havia descobert l’home gasiu de la paràbola, l’explica Jesús poc després, al mateix Evangeli de Lluc: «Feu-vos bosses que no es deterioren, un tresor inesgotable al cel, on no arriba el lladre ni l'arna; perquè on estigui el vostre tresor, hi serà també el vostre cor» (Lc 12, 33-34). Hi ha alguna cosa que podem portar amb nosaltres, que ens segueix a tot arreu, també després de la mort: no són els béns, sinó les obres; no allò que hem tingut, sinó allò que hem fet. El més important de la vida no és, per tant, tenir béns, sinó fer el bé.

Cinc-cents anys després d’aquells fets, un seguidor de Sant Ignasi, un jesuïta, Jorge Mario Bergoglio, el papa Francesc, malalt també de les cames, amb cadira de rodes se n’ha anat a Canadà amb una missió profètica: demanar perdó als indígenes locals per la participació dels cristians en els abusos de tota mena comesos als internats que van funcionar gairebé durant tot el segle XX. Ni l’edat, ni les limitacions físiques, ni les objeccions de tants, són excusa per fer el bé. Sempre a major glòria de Déu.