Ajuda de qualitat

Diumenge XV del temps ordinari

Benvolguts germans i germanes,

Diumenge passat, a la claror de l’Evangeli, ja començarem a parlar d’aquesta “Església samaritana” que hem d’anar forjant cada dia.

Quan els setanta- dos samaritans tornen de la seva missió -que ha estat una missió reeixida- Jesús exulta de joia. Salvant totes les distàncies, deu ser semblant al goig que uns pares sentiu quan un fill vostre, missioner o missionera, us fa la seva esperada visita i us comparteix amb alegria tantes vivències en el si d’una altra cultura. O quan aquest estiu, un fill o un net, retorna d’un camp de treball, d’un voluntariat, potser en un país pobre -com el cas del Ton, que ha tornat aquests dies de Nairobi, d’un camp de treball-  fins i tot quan una filla o un net, torna d’unes colònies, que li han permès de formar-se, enmig de la natura o ajudant els altres. O senzillament quan algú torna del Camí de Santiago i ens explica tot un seguit de vivències que li han permès descobrir-se interiorment, malgrat els moments durs i les ganes de tornar enrere que, sovint, també hi són.   

L’evangeli d’aquest diumenge ens dona pistes per formar-nos en un tema delicat que és la qualitat de la nostra estimació i de l’ajuda als altres. “Què haig de fer per heretar la vida eterna?”, li pregunta aquell mestre de la llei a Jesús. I jo em pregunto: la vida eterna s’hereta com qui rep una herència qualsevol? Tenim dret legítim a guanyar-nos la vida eterna? Penso que no. La vida eterna, o millor la vida perdurable, és un do, és un regal, que va més enllà de les nostres disposicions i de les nostres obres caritatives, d’altra banda, tan necessàries. La vida perdurable irromp cada dia en tot allò que no havíem previst i ens depassa, ens interroga, ens fa créixer i ens dona l’oportunitat d’estimar bé l’altre de la manera peculiar que l’altra vol ser estimat.  És important, molt important, atansar-se al pobre, al marginat, al descartat, al qui ha caigut a la vora del camí i donar resposta a les seves necessitats d’emergència, encara que sigui per parar el cop. I és bàsic saber-lo acompanyar al centre on el podran atendre amb més competència, més fet a mida de la seva peculiaritat, com ens està passant aquests dies amb en Francesc que per la seva complexitat, fa anys, que no troba el recurs social on encaixi.

El bon samarità és conscient dels seus límits quan porta aquell home que ha quedat baldat a l’hostal. I és millor fer-ho en equip que solitàriament perquè els tipus de pobresa cada vegada són més complexos i arran de la pandèmia s’han multiplicat.

Aquesta paràbola que hem escoltat tantes vegades dona sentit a tota la missió dels setanta-dos samaritans. El sacerdot i el levita que passen de llarg per complir els preceptes s’obliden del més important. Els passa com a nosaltres i a mi mateix quan el que ens sembla urgent se’ns menja el que és important de debò.

En aquesta església samaritana que somniem és bàsic el treball conjunt de voluntaris, de professionals i de persones que volem viure la caritat des d’una peculiar consagració a Déu. Però mai hem d’oblidar que la persona pobra que irromp en la nostra vida sense esperar-ho, qüestiona les nostres seguretats, fa que baixem del burro del nostre orgull i que, aparentment, perdem el temps intentant pal·liar les seves sofrences en el cos o en l’ànima. I després descobrim que és ella mateixa la que ens ha sacsejat, la que ha fet que abandonéssim les nostres seguretats, la que ens ha obert nous horitzons, en definitiva la que ens ha sacsejat.

I també és important adonar-nos que l’ajuda als altres mai no ha de suplir l’atenció als de casa que són el nostre primer proïsme. Plantegem-nos d’una vegada qui és el més petit de la nostra família o de la nostra comunitat. De parents pobres, n’hi ha en totes les famílies i en tota comunitat hi ha persones en risc d’exclusió. I la compassió és comuna a totes les tradicions religioses. Quan vivim la compassió, és a dir quan som capaços de patir i, alhora de gaudir amb l’altra i d’assaborir la vida perdurable que el savi delejava.

Posa’t aquest diumenge en la pell de l’home baldat i dona gràcies a Jesús que per mitjà del teu proïsme visita la teva indigència i et guareixes per dins, quasi sense adonar-te’n.