La qualitat de l'acollida

Diumenge XVI de durant l’any

Exercir l’hospitalitat no és solament donar llit i sostre sinó sobretot rebre l’hoste tal com és, amb la seva cultura i amb tot el que aporta la seva vinguda. Les civilitzacions orientals i africanes ho han comprès particularment, nosaltres encara n’estem aprenent...

El santuari de Mambré és el monument de l’amistat entre Abraham i Déu. Déu hi passa amb els seus àngels i es cansa com a pelegrí. Rublev ho plasma en una icona inoblidable on els tres àngels representen nogensmenys que les tres persones de la Santíssima Trinitat.

La tradició monàstica identifica l’hoste amb el mateix Crist. El P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, ens explicava que un dia era a la seva cambra, traduint un article molt interessant i, de sobte, el truquen de porteria i l’avisen que hi ha un pelegrí que vol confessar-se. Una mica contrariat per haver d’interrompre la seva feina, baixa de seguida a porteria. I mentre baixa va pensant:  “Quan Íñigo de Loiola arribà a Montserrat, fa cinc segles, un monjo que no el coneixia el va acollir i el va escoltar i aleshores la contrarietat s’esvaeix... i si aquest pelegrí d’avui, fos Sant Ignasi?

De vegades ha vingut algú inconegut a interrompre la rutina de la nostra feina i de la nostra vida i resulta que, després aquest algú ens ha canviat la vida. I potser ha estat senzillament una persona que ens ha vingut a ajudar en les feines de la llar o  a tenir cura dels més grans... l’hem sabut acollir bé, malgrat el salt cultural que tot bon acolliment ha de vèncer...? l’hem servit o, potser només ens n’hem servit?

La casa d’aquella aldea inconeguda que identifiquem com Betània, era l’arquetipus d’aquelles cases que acullen els enviats de Crist.

Marta era la mestressa de casa, i fa molt bé de servir, però embriagada per l’activitat, perd la pau i no pateix que la perdi també la seva germana

Estimats germans i germanes: com acollir bé els pobres, els marginats, els sensellaristes...? Com evitar caure un professionalisme sense entranyes, o un amateurisme potser incaut? Mireu, entre el “labora” de Marta i l’”ora” de Maria, hi ha una baula, que és el paper de la comunitat.

Per això, l’escena de Betània, il·luminada per Sant Lluc, és un esbós de l’Església i en concret de Càritas. L’acció professional és digne de tot elogi. Però és primordial l’atenció a la Paraula. Està bé procurar menjar als indigents, cercar-los un sostre digne, ajudar-los a buscar feina... però el més important és escoltar-los i escoltar-los de debò.

Per comprendre bé aquest passatge de l’evangeli d’avui cal llegir el llibre dels Fets, 6, 1-4: “com que anava augmentant el nombre dels deixebles, els creients de llengua grega es van queixar dels de llengua hebrea, perquè les seves viudes eren desateses en el servei diari d'ajuda als pobres. Llavors els Dotze van convocar l'assemblea de tots els deixebles i els digueren: “No estaria bé que nosaltres deixéssim la predicació de la paraula de Déu i ens poséssim a servir a les taules. Per tant, germans, trieu entre vosaltres set homes de bona reputació, plens de l'Esperit Sant i de seny, i els encarregarem aquesta tasca. Nosaltres continuarem dedicats a la pregària i al servei de la Paraula.” Un passatge que s’ha considerat com la institució del diaconat permanent. Evoquem-lo avui que l’Ignasi Miranda, tants anys al servei de Ràdio Estel, en la informació religiosa, serà ordenat diaca de mans del cardenal de Barcelona.

Tornem a Betània, gràcies a Maria, no sempre compresa per Marta, la casa de Betània va passar a ser imatge de l’Església, la llar de la Fe. Però hi ha un altre model, complementari la casa de Natzaret, on s’aplegava no sols la Sagrada Família, si no tot el cercle de parents de Jesús, allí les qualitats de Maria i les de Marta, sense els seus defectes, es van fondre per miracle de Gràcia, en una única dona: Maria. Ella és alhora mestra de caseïtat, de l’art de portar la casa i alhora de ser deixebla atenta a la Paraula.

Diuen que la llegenda és el perfum de la història: Llàtzer, Marta i Maria vivien al castell de Magdalo i eren membres d'una noble i poderosa família descendent de reis; els seus pares es deien Cir i Èucaris. La família tenia aquest castell, proper a Natzaret, les terres de Betània i una part de les de Jerusalem, que van repartir-se entre tots tres: Maria, el castell de Magdalo (d’aquí el nom de Maria Magdalena), Marta Betània i Llàtzer, la part de Jerusalem. Maria que en principi s’havia lliurat a la frivolitat, després va ser apòstols dels apòstols; Llàtzer es va fer cavaller, lluitant pels ideals més alts i més nobles, però al final va esdevenir un poble pelegrí i Marta era l'única que tenia cura dels assumptes domèstics i va administrar sàviament la riquesa dels tres, i encara podia dedicar-ne una bona part a la caritat amb els necessitats. Quan Crist va ascendir al cel, van vendre totes les seves possessions i es van dedicar a la predicació de la bona nova, també com a deixeble.

Sigui com sigui, si eren tres germans? On era Llàtzer aquell dia que Marta servia i Maria escoltava? S’identifica amb aquell pobre que havia patit tant refús a la porta del ric que banquetejava i que des del si d’Abraham, sense paraules, judica encara tots els vicis i els pecats, els excessos o les deficiències del nostre acolliment? Germans, per atendre bé els qui truquen a les nostres portes, per escoltar-los bé, simultàniament hem d’escoltar la Paraula de Déu i aplicar-la a la nostra vida.