Renyir i junyir

Homilia diumenge xx de durant l’any/C

L’evangeli d’avui ens presenta un missatge fort, que sacseja els deixebles adormits en les seves cabòries de poder i que si l’interioritzem, ens sacseja a cada u de nosaltres.  Situem-nos: Jesús està parlant poc abans de la seva mort, que pressentia imminent. I anuncia que la seva mort anirà seguida de la desfeta del seu poble i, aparentment, també, del seu projecte.  Immergim-nos en el seu univers simbòlic: Jesús parla de cinc d’una mateixa casa, aquesta casa  és el Poble d’Israel. El cinc en el judaisme, és un número altament simbòlic: cinc són els llibres de la Torà, els cinc llibres de Moisès, units com els cinc dits d’una mà. I cinc són les puntes de l’estrella de Salomó (aquí al costat de l’església tenim l’estrella dels Salamó, jueus conversos). Arran de la mort de Jesús, en una mateixa casa, que és la casa d’Israel, entre els jueus, n’hi haurà cinc que quedaran dividits, tres dividits en dos clans, el regne del nord i el regne del sud i dos en tres clans: jueus, samaritans i palestins. Els vincles de sang que conformaven les dotze tribus també s’haurà esvaït. I aquesta dispersió durarà fins el dia d’avui. Però no solament el seu poble, també el projecte de Jesús sembla fracassar. Arran de la seva detenció, els apòstols desertaran i es dispersaran. Ja no regiran les dotze tribus d’Israel.

Al principi de la seva missió Joan assenyalarà Jesús com l’anyell de Déu. Si era un anyell estava destinat al sacrifici, per això Jesús és mor a la mateixa hora que sacrificaven els anyells al temple.  La passió i mort de Jesús va ser el resultat de les  divisions i de les lluites de poder, també entre els seus mateixos seguidors... En un context de divisió, Jesús sap molt bé que el mataran, però Ell dóna la vida per amor. La seva gran preocupació, la de Getsemaní, és si aquesta mort tindrà algun sentit, sobretot veient la manca de consistència i la divisió dels apòstols.

Avui els clans continuen. Un clan és un grup de persones unides per llaços de parentiu i d’ascendència. Tots els membres del clan creuen que són descendents d’un ancestre comú, és a dir, que són de la mateixa sang. I en nom d’aquesta consanguinitat poden caure en exclusivismes temibles. Quan veiem un atemptat sagnant contra un personatge públic, per un presumpte delicte comès fa trenta anys, ens adonem que hi ha clans i cultures en les que la set de revenja no s’apaivaga fàcilment, que la revenja té arrels molt pregones.  I quan veiem i sentim que hi ha persones que aplaudeixen l’atemptat, ens adonem fins a quin punt les divisions porten als ressentiments i els ressentiments porten a la revenja, a la guerra i a la mort.

El pecat de la divisió és una bola de neu que va creixent mentre roda. Segurament tot comença en el si de les famílies, és fa més gran en els grups socials i pren majors proporcions en els partits i en els blocs.  Era un poble petit de Catalunya. Tenien solament dos carrers i els del carrer de baix celebraven la festa major. Ens hi van convidar. Vaig preguntar perquè no hi venien els de dalt i em van explicar que feien una altra festa major, perquè havien renyit feia anys i ni sabien el perquè. Quan vaig mostrar la meva estranyesa, em van dir que més avall hi havia un altre poble que tenia només dues cases i que també estaven renyides entre elles. Renyir és trist. Quin dolor els d’uns pares, quan senten que els seus fills s’han distanciat o han renyit entre ells! Quin dol els dels germans desunits! I quant dolor innecessari es deriva d’aquests trencaments... La pregària sincera és la millor prevenció contra la divisió. I la pregària autèntica ens porta al diàleg i a l’acció.

Una vegada al desert es van trobar dues persones que tenien creences diverses: un europeu cristià i un beduí, musulmà fervorós. Es van fer amics i van acordar que volien pregar per una causa comuna. Però, a l’hora de la pregària, van decidir allunyar-se l’un de l’altra uns metres i estar una estona sols. Quan es van tornar a trobar el beduí li va dir: “oi que quan preguem és quan som més autèntics?” ben cert. Cada u de nosaltres té la seva peculiar relació amb Déu, més o menys explícita. La fe ni es pot mesurar ni es pot comparar. El Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob és un sol Déu, però és diversa i personal la manera que Abraham, Isaac i Jacob tenen de relacionar-s’hi. D’aquest caràcter personal de la fe, neix la llibertat religiosa que és un dret de la persona. I vénen els carismes que són dons de l’Esperit Sant. Naturalment a aquest dret s’hi correspon el deure de respectar –es a dir d’esguardar atentament- la relació de l’altre amb Déu.

Diverses paràboles de Jesús parlen de la relació entre pares i fills, la més famosa és la del pare que perdona o la del fill pròdig.  Aquell pare que malda no sols perquè el fill torni, sinó perquè els dos germans es reconciliïn. Jesús no basa la seva proposta de Regne en la consanguinitat si no en l’amistat. Tenir la mateixa sang, no garanteix res, és un fet que ens ve donat, no demana cap esforç. L’amistat, en canvi, és fruit de la llibertat. Triem els nostres amics. Déu ens els posa al davant. L’amistat és una relació nova no basada en el parentiu ni en el clan. L’amistat es treballa de dia en dia. I es cultiva tota la vida. I també hem de treballar les nostres relacions d’amistat en el si de la família: amb converses, fent memòria agraïda de tants bons moments viscuts, amb silencis, amb presents,  amb mostres sinceres d’afecte i de tendresa...

En el baptisme del Jordà, Jesús va sentir-se embolcallat per l’amor del Pare i va viure l’experiència de ser el Messies d’Israel. Avui, als batejats amb aigua ens parla d’un altre de baptisme, el de l’Esperit Sant, que ell viu ja a Getsemaní que és quan al límit del dolor, experimenta la seva condició de Fill. I, després, Jesús enviarà el foc purificador de l’Esperit Sant que enforteix tota feblesa, que tornarà a aplegar els deixebles i els farà universals. S’escamparan arreu de la terra. L’Esperit Sant que condueix a la plena unitat. Per això el seu missatge, amorosament repetit serà, “Pare que siguin veritablement uns” com ho són els membres d’un mateix cos.