En el comiat del Dr. Jordi Mancebo Cortés

Homilia en el comiat de Jordi Mancebo Cortés (Barcelona, *29/10/1957-6/08/2022). Parròquia de Santa Maria de Blanes, 8 d’agost de 2022

La matinada de la festa de la Transfiguració, el dia que el misteri de llum omple totes les foscors i els racons de la nostra ment, en Jordi Mancebo Cortés se n’ha anat pels camins del no-res a la Pau infinita, amb la cura intensiva dels qui l’heu estimat tant i un bell morir.

Dono les gràcies en nom de la família a mossèn Enric Roura, rector d’aquesta parròquia i amic d’anys, que ens hagi obert les portes d’aquesta casa de l’església de Santa Maria de Blanes, perquè a la llum de la Paraula, aquest respons prop de la despulla d’en Jordi, ens ajudi a asserenar l’esperit i sigui penyora d’aquella ciutat santa que té les portes obertes de dia i de nit. Aquella nova societat on l’amistat supera la justícia. Aquell cel nou i aquella terra nova pels quals el doctor Mancebo, avui amortallat amb la bata blanca de l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau de Barcelona, ha treballat tan estrènuament durant tants anys.

Els qui l’hem estimat en vida mai no oblidarem el seu tarannà impetuós, espontani i alhora reflexiu, ni aquella tendresa que el portava a besar, a riure i a plorar a temps i a destemps i que el movia a tractar cada cas com si fos únic i irrepetible, exercint aquella medicina personalitzada que tots desitgem.

“Un bell morir honora tota una vida” digué Petrarca i creiem que l’hendecasíl·lab s’ha acomplert en el cas del nostre amic Jordi. Ara, de manera retrospectiva contemplarem la seva vida a partir de la seva mort –encara jove. Una mort previsible, esperada, dolorosa i alhora, tan bellament acompanyada i acceptada. “M’estic morint” digué lúcidament a un amic per telèfon. “M’estic morint”, sí: la mort és el darrer acte humà. Ens morim. Ell, que en el decurs de la seva vida professional ha acompanyat tants en les cures intensives, lluitant contra el mal i aportant sempre un plus d’humanitat, ha estat lúcid per adonar-se que en el seu propi cas, només restava la possibilitat de pal·liar el dolor i mitigar la sofrença física. I enmig de moltes preguntes silencioses, ha trobat resposta en l’afecte i la tendresa respectuosa dels qui l’heu acompanyat fins el darrer sospir, la Mon, el Tito i el Xavier...

Sí: “un bell morir honora tota una vida”. I el doctor Mancebo, avesat a haver tractat de manera implicada i tenaç a tants i tants malalts greus a la UCI de l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau de Barcelona,  se n’ha anat d’aquest mon que passa, des de casa seva, abandonant-se dòcil en les mans d’aquells que l’heu estimat tant. I així, d’una manera, aparentment improvisada, ens ha donat la seva darrera lliçó, la d’aquella “ciència del patir” de la qual ens va parlar el doctor Torras i Bages, patriarca de Catalunya, il·lustre avantpassat de la sogra d’en Jordi, la Paquita, a la qual vaig tenir  la gràcia d’acompanyar fins al llindar de la seva pasqua.

Diuen que en el decurs de la vida, patim tres crisis: la primera és una crisi de fe i ens ve a la joventut. Jo la vaig passar als 16 o 17 anys. Després la vaig superar, si no, no seria avui aquí. Potser en Jordi també la va passar i molts dels qui sous aquí. La segona és una crisi d’esperança i la vivim en la maduresa. Quan com els deixebles d’Emaús diem, “esperàvem”, vol dir que ja no esperem. Quan ja sembla que no ens puguem refiar de de ningú. I aquesta també la passem gairebé tots. La tercera és una crisi de caritat i aquesta es comença a viure quan som al tercer capítol com en Jordi i jo mateix i molts, quan ens preguntem: “m’estimaran per amor o per interès?” En Jordi ha rebut moltes mostres d’amor abnegat i desinteressat aquests dies...

Hem proclamat l’evangeli de l’Epifania. Els tres mags –avui podríem dir tres científics- representaven les tres edats de la vida –joventut, maduresa i senectut-  i el Senyor es revela a tots tres en un Infant que se’ls mostra al terme del seu pelegrinatge, guiats per l’estrella.

El passat primer de  juliol em trobava al Tribunal Eclesiàstic de Barcelona, declarant per la causa de beatificació i canonització de la mare Anna Maria Antigó, aquella monja clarissa que va morir en olor de santedat el 28 de setembre de 1676, als 74 anys. Hi havia anat a declarar perquè la Montserrat de Figarolas, l’esposa del Jordi, i els seus germans, la Núria i en Joan, m’ho havien demanat, en qualitat de testimonis del bell morir dels vostres pares, encomanant-se devotament a ella.  En plena declaració, la Montse em va trucar per informar-me de l’agreujament d’en Jordi al qual els metges auguraven un pronòstic de 24 a 48 hores. Al final de la declaració davant del jutge, mossèn Josep Lluís Muñoz, vaig voler que constés que pregava a la Mare Antigó pel Jordi.  De seguida, mossèn Josep Maria Forcada Casanovas, prior de l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, va anar a assistir-lo espiritualment. I aquí és on jo veig la primera gràcia de la Mare Antigó: el fet que el Jordi, potser responent a aquella fe d’infantesa que junts vam descobrir al col·legi dels jesuïtes de Casp, va accedir, humilment a rebre la unció dels malalts, per tenir fortalesa davant d’aquell final que la ciència mèdica- que no és una ciència exacta- preveia com a imminent.

La segona gràcia ha estat que aquelles 24 o 48 hores s’han convertit en aquest mes i escaig d’imprevista supervivència que us ha permès d’elaborar i assumir el dol del seu traspàs anunciat i que li ha permès d’acomiadar-se de tants amics amb qualitat de vida.

La benaurada Mare Antigó, clarissa, vivia l’espiritualitat de Sant Francesc d’Assís, que anomenava la mort “germana”. Ara penso que aquesta degué ser la darrera lliçó que en Jordi ha après aquestes darreres setmanes i amb un estoïcisme cristià, no l’ha vist com una intrusa que venia a segar-li l’existència, si no com una germana. Una fraternitat tan dolça, abnegada i propera com la teva, Xavier, que aquests dies llargs i inesborrables, t’has sentit més que mai, germà d’en Jordi.

Aquesta pròrroga celestial en el partit de la vida, li ha permès al Jordi Mancebo de viure també la festa de Sant Ignasi de Loiola, fundador de la Companyia de Jesús. En aquells anys de 1965 a 1974, tres triennis, tot i que no parlàvem gaire de Sant Ignsi, sí que ens amarava el tarannà d’aquell soldat que degut a una bombarda va canviar de vida i va fer la reforma de la reforma. Ara tinc la certesa que ha estat la bombarda d’una mort, en tants sentits prematura, la que li ha obert al Mancebo  -sempre ens anomenàvem pel cognom- els ulls de l’ànima per assumir, plàcidament, l’instant darrer.

Benvolguts germans i germanes, que aprenguem la darrera lliçó del doctor Mancebo, amb l’esperança segura que tots els dolors que heu viscut aquests dies hagin estat com aquells dolors de part dels quals parlava sant Pau i que hagin estat l’aportació del Jordi Mancebo Cortés, enmig de pandèmia, guerres i fams, a contribuir a bastir un món nou, portat a plenitud al Cel.