Amics per sempre

Diumenge XIX de durant de l’any/C

Jesús diu: “On es troba el vostre tresor allí hi haurà també el vostre cor”. I quin és el nostre tresor? El tresor més gran és l’amistat. Ho diu l’Escriptura: “Qui troba un amic, ha trobat un tresor” (Eclesiàstic, 6-14).

Jesús dona aquest tracte d’ “amics” als apòstols al Sant Sopar. Però de fet, aquella colla d’homes, fets i drets, no eren encara gaire amics de Jesús: se’l miraven com a líder, com a mestre, com a Senyor, però li discutien les coses perquè no l’acabaven d’entendre, li demanaven si podien fer baixar foc del cel, li demanaven que els pares allunyessin de Jesús els infants... Al final dels seus dies el van trair, el van negar o el van abandonar, el van deixar sol... Més que com amics, doncs, es van comportar com a enemics, però, no obstant Jesús els convoca a l’amistat. I encara els dona el manament d’estimar els enemics. L’amistat ens fa radicalment iguals, a l’amistat no hi ha jerarquies, els amics sempre els tenim al costat, els amics sempre estem a punt.

Per explicar-los aquesta amistat, Jesús, al Sant Sopar,  fa el gest de rentar-los els peus un a un, personalment. Seguint el que havia fet Maria Magdalena pocs dies abans amb ell mateix, Jesús es posa als seus peus. I ho fa més enllà que entenguin o no aquest gest.  De la mateixa manera que Jesús guaria els malalts, d’un a un.

Un company, en Lluís, patia un trastorn de personalitat greu. El vaig acompanyar a Lourdes, en una peregrinació, la convivència no va ser fàcil degut a les seves sortides inesperades de to. Però al cap d’uns dies em va convidar a dinar a casa seva i en acomiadar-nos em va dir, senzillament i amb lucidesa: “gràcies per la teva amistat”.

Deia Aristòtil que si els ciutadans practiquessin entre si l’amistat, no tindrien necessitat de justícia. En el decurs de la història les grans amistats han estat fecundes, les amistats entre intel·lectuals i artistes, les amistats entre preveres i religiosos, les amistats entre conversos, de persones de països o procedències diverses, entre companys d’estudis... Hi ha amics de la infantesa i hi ha amics que fem a la tardor de la nostra vida. Poden ser relacions igualment intenses. Hi ha amics amb els quals ens hem distanciat, per diversos motius, però que quan ens retrobem és com si haguéssim interromput la conversa la vigília, no ens consta gens de reprendre-la. El temps d’estiu sol propiciar el retrobament i l’aprofundiment d’antigues relacions d’amistat.

El papa Francesc va reiterar “no us deixeu robar l’esperança”. Els qui heu patit algun robatori sabeu quin desconcert provoca: et sents desprotegit, vulnerable, experimentes la ràbia i el desconcert. Cap de nosaltres hauria permès que el lladre entrés a casa... Doncs encara és major la desolació quan sentim que ens han robat l’esperança. No ens desesperancem. Allò que ens dona més força és sentir que tenim amics de debò. L’amistat enforteix l’esperança. Per això l’amistat s’ha de cuidar, l’amistat requereix vetllar i confiar. I mirar d’estar sempre a punt.

Jesús és l’Amic en majúscules, aquell que mai no falla. Aquell que tornarà al final de la història i ho portarà tot a plenitud. Ell ara és a la nostra porta i truca, potser disfressat de pobre, de pelegrí, o de company d’habitació d’hospital. Vetllem, confiem, estiguem a punt que  les veritables amistats són per sempre, són eternes.