La riquesa de la sobretaula

Diumenge XXII de durant l’any/C

Que n’és d’important la sobretaula!  Amb la família, amb els amics, amb els convidats... La sobretaula festiva sol ser distesa. Estem junts per al goig de ser-hi, de conversar, més enllà del menjar o la beguda.  I deu ser típic d’algunes cultures com la nostra. Personalment puc dir que hi he après molt de les sobretaules. Sempre surten temes interessants i el punt de vista de cadascú, fins dels més petits, esdevé important. A molts, en la sobretaula, ens han fet propostes interessants per a les nostres vides.

Els xinesos i els africans que viuen entre nosaltres, en canvi, se sorprenen que fem sobretaula: ells no tenen aquest costum, a taula van per feina... I de vegades l’aprenen i la gaudeixen quan conviuen amb nosaltres.

La sobretaula deriva del que els grecs anomenaven simposi. Era la reunió que gairebé sempre seguia al sopar, quan s’acompanyava de música, dansa, poesia o conversa. Les obres literàries que descriuen o tenen lloc en un simposi inclouen dos diàlegs socràtics, el Simposi (també anomenat El convit) de Plató i el Simposi de Xenofont. Un amic, entusiasmat, em diu quantes coses actuals aprèn rellegint Plató.  

S’ha dit que aquest de l’evangeli d’avui fou un simposi de Jesús. Era dissabte, dia de festa entre els jueus. Després de l’ofici religiós a la sinagoga es procurava tenir un bon menjar. Un fariseu il·lustre l’ha convidat. Potser per curiositat (“l’estaven observant”). I després de dinar, es fa sobretaula i Jesús no parla de temes teològics ni espirituals com a l’entranyable discurs de comiat. No: aquí el Senyor dona als comensals unes quantes lliçons de filosofia religiosa, ben pràctics. El doctor Gomà feia notar que tots hem vist com els qui estan segurs del seu lloc d’honor, procuren arribar una mica més tard perquè tots s’aixequin a afalagar-los. Fressa el ridícul. Jesús dona un consell de sentit comú: “no ocupis els primers llocs”.

Però d’allò que és senzill i quotidià, Jesús puja a la cima de l’Esperit. Potser  ho havia sentit de llavis de la Mare, en el Magnificat. “El qui s’humilia serà enaltit”. L’humil no fracassa mai.

El segon consell em fa reflexionar: “quan fas un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics. Potser ells també et convidarien... M’ha fet pensar en aquells dinars de Nadal que organitza la comunitat de Sant’ Egidio des de l’any 1982. Convidar a persones soles, rodamons, refugiats sense sostre, nens de carrer... quina felicitat es dibuixa en els rostres!

Aquesta setmana ha mort mossèn Josep Urdeix, un dels primers diaques ordenats a Barcelona. Molts el recordeu, amb la seva llarga barba, semblant a la de Valle-Inclán. Un home culte, amant del teatre i del teatre religiós. Havia escrit una obra molt bella: “Crist misteri”, una Passió alternativa.  Un gran expert en litúrgia, encara actiu al CPL que durant anys feia de cerimonier, amb saviesa i discreció. Tenia un fi sentit de l’humor. Personalment li tenia molt d’afecte potser pel fet que ell va ser el qui feu de diaca assistent en la nostra ordenació sacerdotal i vam mantenir sempre una excel·lent relació. Sabia estar i al seu costat aprenies. Ell deia, per exemple, que quan parlàvem d’església, hauríem de dir la casa de l’església, que aquest és el nom més genuí.  I crec que aquest aspecte de casa el té més que mai en aquests dinars de Nadal de què us parlava, quan a l’església s’enretiren els bancs i s’hi posen taules i cadires i es fa festa i sobretaula.

Dijous vam acomiadar també la Carme Dimas, entusiasta excursionista, tan lliurada al nostre patrimoni, de manera peculiar a les ermites de Sant Onofre i Sant Climent. Com li plaïa d’oferir-nos un tast de germanor, després de cada eucaristia!

Li vaig escriure aquest sonet a Carme Dimas Raymí en el seu comiat.

Badalona 22 d’agost de 2022.

 

Te n’has anat, benvolguda Carme Dimas

en la xafogor d’aquest mes d’agost

de puntetes, pel camí més angost

enyorant aquells que més t’estimes.

 

Has pujat prest a les últimes cimes

Déu t’ha cridat i tu li has respost

sabent que darrera l’últim congost

t’abraçarà, somrient, el bon Dimes.

 

Avui al Serrat ploren les ermites

Sant Onofre l’asceta i Sant Climent

les portes del Cel t’han obert somrient.

 

I tu, a mirar amunt a tots ens invites

has anat a trobar a Aquell que tot ho venç

emportant-te, al cor, el teu Llorenç.