Del ridícul al trabalsament

Estimats germans i germanes,

Zaqueu tenia un doble problema: d’una banda era baixet i les persones baixes sovint són menystingudes, és una creença comuna (i errònia) considerar que són persones febles, poca cosa, quan moltes vegades són les més enèrgiques i valuoses. Tots en podríem adduir exemples. Però potser per suplir aquesta manca d’alçada que el devia acomplexar, Zaqueu havia lluitat per obrir-se camí a al vida i, malgrat que era un ofici mal vist, va arribar a ser arxirecaptador d’impostos i es va enriquir. I per això, sobre tot per això, era malvist.

Amb tot, a Zaqueu (un nom que significa pur, innocent) la curiositat l’impel·lia a veure Jesús, i s’enfila en un arbre. Un sicòmor és un arbre no gaire alt. Però a Zaqueu no li fa res de fer el ridícul. És un comportament típic dels fans quan ve el seu ídol, criden s’enfilen, gesticulen... Recordo que el 1986 quan el papa Joan Pau II va visitar la Catedral de Bogotà, jo estava recent ordenat i hi vaig anar amb una colla de capellans joves; quan el pontífex va entrar a la Seu, van perdre els estreps: cridaven, gesticulaven allargaven les mans per tocar-lo, empenyien les baranes... semblaven talment criatures.

I Jesús, enmig de la multitud, es fixa en Zaqueu i s’autoconvida a anar a casa d’aquell home polèmic. Des del nostre seny pensem: quina necessitat tenia el Senyor d’embolicar-se? Per què ficar-se a casa d’aquell home fosc o d’una ètica tan dubtosa? No era més fàcil continuar la seva travessa de Jericó? I quina necessitat tenim nosaltres d’embolicar-nos? Per què ens hem de preocupar dels qui estan en risc d’exclusió? Per què hem de pujar a missa un diumenge rere un altre? Per què accepto aquest encàrrec i aquell i aquell altre? Per què hem de sortir de la nostra zona de confort? Per la mateixa raó: tots estem cridat a donar-nos i a fer-ho generosament i amb alegria.

Un amic ha convidat a dinar a casa seva un noi toxicòman que li ha confessat que el millor que sap fer és robar... el meu  amic ho ha fet temporalment mentre aquest noi no entra en un centre especialitzat, però s’ha arriscat a fer-ho, no en tenia cap necessitat.  El noi és rebel, persistent, mal educat... però també té un bon cor i si res no es torça, dilluns entrarà, per fi, a Projecte Home. La paciència tot ho abasta.

És evident que el Senyor no es deixa portar per aparences i mira la persona més enllà del seu aspecte físic o del seu rol social. Ho hem escoltat al llibre de la Saviesa: “vos estimeu tot allò que existeix i no abomineu res d’allò que heu creat, ja que no heu fet res sense estimar-ho...” Aquella trobada amb Jesús trasbalsa tant Zaqueu, que, commogut fa, solemnement, una promesa doble: donar als pobres la meitat del seus béns (que no eren pocs) i restituir quatre vegades més als qui ha defrauda (que era la pena prevista pel dret romà per un delicte de robatori). Altra vegada Zaqueu no tem fer el ridícul i es presenta en públic com un lladre penedit. I Jesús no es limita a declarar que Zaqueu està salvat, si no que estén aquesta salvació a tots els qui  d’aquella casa consideraven que estaven perduts (Rius Camps).

Estimats, Jericó era un oasi enmig d’una travessa dura.  L’eucaristia és un oasi en la nostra travessa setmanal. Deixem que el Senyor ens trasbalsi novament amb la seva crida que es concreta en cada u de nosaltres de manera diversa però ben real. La caritat a tots ens urgeix i, per tant, el nostre compromís familiar, comunitari i cívic.