El crit

Homilia

Diumenge XXVIII de durant l’any

Estimats germans i germanes.

Jesús, camí de Jerusalem, s’ha posat a travessar la zona que hi ha entre Samaria i Galilea, unes regions que estaven enemistades, renyides, des de feia segles. I, de sobte, aquells deu leprosos prenen la iniciativa de sortir al seu encontre, altrament si el Mestre hagués entrat en la ciutat, s’hauria contaminat. No és un únic leprós, és tot un grup de descartats.  I es posen a fer l’únic que poden fer, cridar. Una imatge tràgica. M’ha vingut a la ment un quadre d’un pintor noruec, Munch, que es diu El crit, ben segur que el coneixeu. El mateix pintor, que tenia la vida marcada pel sofriment i la mort, l’explica, aquella tarda, passejant, va deixar anar un crit que el sobrepassava, “un udol infinit que penetrava tota la natura.” Aquells leprosos de l’evangeli també cridaven amb veu poderosa: rere el seu clam hi havia el sentiment del refús que aquells pobres intocables havien patit.

Aquests dies ha estat notícia uns altres crits, els crits insultants i obscens dels estudiants d’un col·legi major de nois cap a un altra de noies... lamentable, però segurament tampoc no és un crit improvisat, també ve de lluny: una suma de frustracions, de mala educació, de desesper i d’un masclisme que repunta perillosament.

Les darreres setmanes, a Càritas parroquial, hem notat un augment de casos de persones excloses, descartades, que costa d’ajudar bé; truquen a la nostra porta a temps i a destemps i ens supliquen que els donem menjar, medicaments i, sobre tot, sostre. El seu és un crit sord, però és un crit que clama al cel. I sovint sentim que estem posant pedaços temporals i que no està en la nostra ma de donar-los una resposta sostenible. Per això nosaltres mateixos hem d’anar a trucar la porta d’altres institucions i a suplicar un ajut apropiat. I aquí se’m suggereix un altre quadre del jove Picasso -tenia setze anys- que porta per títol Ciència i caritat. Segurament que el recordeu: l’escena transcorre en una humil cambra on una malalta, de color trencat i esguard adolorit, jeu en un catre senzill. A la seva dreta un metge de semblant seriós vestit amb levita, li està prenent el pols i a l’altre costat, una filla de Sant Vicenç de Paül amb la mà dreta, li ofereix un beuratge i, a l’esquerra, porta un infant. Hi ha un contrast entre l’actitud cerebral i concentrada del doctor i l’afabilitat sol·lícita de la religiosa. En aquest llenç famós hi ha sintetitzades les dues accions que cal emprendre davant d’una humanitat malalta, d’una banda la ciència, els metges, els experts, els professionals, els treballadors socials... i de l’altra la caritat, els voluntaris de Càritas i d’altres institucions socials, tots els que sentim la vocació de l’ajuda i mirem d’ acompanyar els que pateixen des de l’escolta l’afecte i la tendresa. És urgent que uns i altres dialoguem i col·laborem amb enginy i creativitat, sovint fent un treball de xarxa, per atendre la totalitat de la persona. És a dir atansar-nos al qui pateix des del cap i des del cor, sentint sovint que el cor té raons que la raó no entén.

Noteu que aquells leprosos de l’evangeli són obedients, posen de la seva part i només senten que queden nets mentre van de camí. Han obeït. També Naaman el siri, ho hem escoltat a la primera lectura, accepta, després de resistir-se, de fer allò que ha de fer.

Aquell samarità que es posa als peus de Jesús està guarit i és agraït. L’agraïment és la memòria del cor. Ara, només un de deu. (Un sentiment que experimenteu molts mestres quan de tants alumnes que han passat per les vostres aules ben pocs tornen un dia a donar-vos les gràcies.)

Aquesta pàgina sublim de l’evangeli d’avui és un preludi de l’evangelització de Samaria a la qual el mateix Lluc donarà relleu en la segona part de la seva obra, els fets dels Apòstols, on explicarà la missió de Felip, el diaca. Decididament, com diu Pau a Timoteu, des de la presó: la Paraula de Déu no està pas encadenada.  

Germans, quan algú cridi a prop nostre, siguem comprensius, intentem de llegir i d’interpretar el què motiva aquest crit, el que hi ha darrere d’aquell crit, que potser ve de molt lluny, mirem de donar-li una resposta misericordiosa i congruent i apaivaguem-lo amb la nostra tendresa respectuosa.