La insistència confiada

Homilia

Aquesta pregunta amb què acaba l’evangeli d’avui: “El fill de l’home trobarà fe en la terra?” m’agullona i m’inquieta. És una pregunta de la qual se’n deriven d’altres: Vaig creixent i madurant amb la meva fe? Ens mirem les coses, la realitat, el dia a dia, d’una manera plana, sense profunditat, sense entendre el missatge transcendent que hi batega? Descobrim el Senyor rere cada rostre pidolaire, com es preguntava el poeta mossèn Manel Tort?  Aquesta persona que es confessa cristiana, que és catòlica practicant, realment dona testimoni de la seva fe? Vivim una fe només cultural, d’anar tirant, o és una fe compromesa i alegra?

“Mossèn, prego molt però es veu que Déu no m’escolta.” Aquesta queixa l’he sentit  vàries vegades en el meu ministeri. Tots en algun moment o altre l’hem sentida. Sol sortir de llavis sincers. Però Déu naturalment que ens escolta. El que passa és que la seva resposta no sempre és immediata, ni ens respon de la manera que esperaríem. Ni potser demanem sempre allò que ens convé. Però, i tant que ens respon! El que passa és que hem de demanar amb fe i l’objectiu últim de la nostra pregària és pregar a l’Esperit Sant, amb tots els seus dons: saviesa, intel·ligència, consell, fortalesa, ciència, pietat i temor de Déu...

Les vídues i els orfes, en temps de Jesús eren pobres, en risc d’exclusió diríem ara. De jutges, com ara, es veu que ja n’hi havia sense entranyes. Però aquesta vídua era tan insistent, persistent que se’n va sortir.  A orient els pidolaires tenen una il·limitada resistència a repetir sempre la mateixa súplica, sempre igual, sempre amb el mateix to i el mateix afecte de la primera vegada (Gomà). Les persones en risc d’exclusió que truquen a la nostra porta -i ben sovint a moltes portes- també ho són d’insistents, són pesades, inoportunes... ens molesten, ens fan nosa... Però  si els mirem amb ulls de fe entenem que ens estan evangelitzant, que ens descol·loquen, que ens sacsegen i ens fan rumiar.

Pau aconsella a Timoteu que demani a temps i a destemps. Oportunament i inoportuna. La pregària és un diàleg d’amor i l’amor es repeteix, però no cansa. Com deia Sant Joan de la Cruz: “el alma que anda en amor, ni cansa, ni se cansa”. Unes paraules que el germà Jordi de Santa Teresin (Jordi Fontanella) carmelita descalç, present des de fa 17 anys a la veïna comunitat carmelitana s’ha après tan seriosament que després d’una llarga vida de lliurament als altres, continua disposat a fer els oficis més humils, assumint la seva limitació física. Ahir, en motiu del cinquana anys de las seva professió, l’església dels carmelites era plena de gom a gom i en el moment que l’abraçava al P. Agustí Borrell, vicari general dels carmelites hi hagué una ovació ben eloqüent. El germà Jordi, plorava emocionat.  

Hi ha persones que sembla que ens importunin amb la seva insistència. Persones repetitives, que se’ns fan pesades. Un company que em deia: la meva mare em repeteix sempre les mateixes coses. Ja n’estava fart. Fins que he comprès que l’important no és el que em diu, sinó perquè m’ho diu. I la meva mare repetint els seus consells, les seves històries o els seus advertiments, m’està dient, senzillament, que m’estima.

Moisès pregava per l’èxit de la batalla, amb els seus braços estesos i les mans obertes. La mateixa actitud de l’Orant de Pedret, un personatge masculí amb els braços estesos en actitud de pregària, dins un doble cercle i decorat en ziga-zaga. Sobre aquest cercle hi ha una au amb les ales esteses. Amb la diferència que l’Orant pregava per la pau i la treva que tan va pacificar la comunitat És la mateixa posició dels sacerdot quan a missa diem la pregària eucarística. Estimats germans i germanes ajudeu-me perquè preguem amb insistència i sense defallir per aquells que tenim encomanats, per a tots vosaltres, que em doneu tants i tants exemples quotidians de pregària confiada.