Justícia i missió

Homilia Domund 2022 

Hem pujat avui al Temple de Santa Maria perquè tots volem fer bé les coses, tots voldríem ser justos en les decisions que prenem, sovint entenem justícia com equanimitat: cadascú el que sigui seu, però intuïm que la justícia pel cristià va molt més enllà. I, per això, hem vingut aquí a l’església a pregar, a trobar-nos amb Déu. Hem començat la missa reconeixent-nos pecadors com el publicà (el recaptador d’impostos de la paràbola) i tot seguit hem cantat l’himne del Glòria a Déu - la glòria és la coronació i la suma de totes les virtuts. En recitar aquest himne hem proclamat que només Déu és Déu. Recitar el glòria i meditar-lo ens ajuda a supera la temptació del fariseu de glorificar-nos a nosaltres mateixos i d’explicar contínuament el que hem fet perquè els altres ho aplaudeixin.

Som a Lió a principis del segle XIX. A la ciutat es vivien temps convulsos. Hi havia misèria.  La família Jaricot era benestant. Un dels fills Paul, es va casar, però va enviudar després d’un any de matrimoni i va sentir amb força la crida de Déu a una altra vocació, la sacerdotal.  Un altres germà, Phileas,  encoratjat pel seu exemple, se’n va anar a París i es va posar en contacte amb els germans de les missions estrangeres i se’n va anar a fer de missioner a  Quang Nam, al Vietnam. I la germana petita Paulina-Maria, que era molt maca, un diumenge que pujava al temple tota mudada va sentir una homilia que li va trastocar la vida. I sense moure’s de Lió amb les treballadors a la fàbrica de seda dirigida per la germana i el cunyat, va decidir ajudar les missions amb oracions i una petita contribució setmanal d'un cèntim per setmana de cada persona involucrada. La llavor va créixer i altres grups es van unir per ajudar totes les missions. Això va conduir a la fundació de la Societat per a la Propagació de la Fe el 1822, dedicada a ajudar els esforços missioners a tot el món. Fa dos-cents anys.

Els anys seixantes del segle XX, al meu poble, el diumenge del Domund, jornada dedicada a les missions de l’Església, els nens i nenes que anaven a estudi a les Germanes Carmelites de la Caritat els vestien amb vestits tradicionals de les diverses cultures: africans, xinesos, indis de nordamèrica... i els passejaven pels carrers amb una carrossa. El rector, mossèn Pere, hi donava suport perquè ell havia hagut de fer la mili a l’Àfrica, ja sent sacerdot i aquell destí li va canviar la vida; sempre va enyorar fer de missioner a l’Àfrica però va fer de missioner a la seva parròquia durant quaranta anys i va morir precisament tal dia com avui, diumenge de les missions. També al nostre arquebisbe, el cardenal Joan Josep, l’estada a l’Àfrica li va arribar molt endins i li va canviar la vida.  Bé, un d’aquells infants que es disfressaven pel Domund, que era una mica més gran, però encara un adolescent, en Josep Parra Novo, natural d’Otivar (Granada) i vingut de petit al poble- es disfressava de missioner, tal com anaven vestits els missioners de l’època: amb sotana i barret blancs, una creu pectoral i una barba -postissa-llarga i espessa.

Han passat els anys i tot ha canviat. Avui, entre nosaltres, hi ha persones de totes les ètnies i cultures. En concret, al meu poble, des dels anys vuitanta, hi ha una minoria molt significativa de berebers. I, aquell noiet que es disfressava de missioner, va ingressar als dominics i va demanar d’anar a missions a Guatemala, avui una de les quinze nacions més violentes del món: els seus primers divuit anys van transcórrer a Alta Verapaz, on es va lliurar incondicionalment als indígenes q’eqchi que vivien en la pobresa més extrema i enmig de la violència més fratricida, en plena guerra. Per això va caldre que aprengués la seva llengua. La seva primera tasca fou obrir un Centre d’Alfabetització al llavors llogarret de La Tinta. A partir d’aquí es van construir diversos centres educatius, un internat, un allotjament, uns dispensaris parroquials. S’hi van formar promotors de salut i alfabetitzadors. Les vivències de fra Parra com a missioner són veritablement impressionants: el 29 de maig de 1978 poc després d’arribar va ser testimoni de la massacre de Panzós, on davant d’ell van ser assassinats uns 150 indígenes q’echi.  Des de l’any passat fra Josep  és  bisbe a Rosa de Lima i continua vestint sotana i portant pectoral com quan era petit i, barba, aquesta vegada de debò. Però el més important és que continua fent de missioner i visitant pobles i comunitats algunes que viuen entre escombraries i hi predica amb alegria la bona notícia de Jesús

Molts recordem també quan d’infants anàvem a postular: anàvem de dos en dos pels carrers de la ciutat, amb una guardiola: “Una caritat per al Domund” dèiem i als qui l’aportaven li posàvem un adhesiu a la solapa.  Tot i que avui hem de pensar especialment en els missioners i missioneres que estan lluny de la seva terra, sovint entregant la seva vida i que necessiten la nostra pregària i el nostre ajut econòmic, és evident que des de fa anys la missió la tenim entre nosaltres. El lema del Domund d’enguany és “sereu els meus testimonis”. Convé que tots ens prenguem seriosament el nostre baptisme i que actuem com a veritables deixebles de Jesús, perquè el testimoni de vida evangèlica dels cristians és fonamental per a la transmissió de la fe. Per això avui, a la missa de dos quarts de dotze, les catequistes de la parròquia seran enviades en missió davant dels infants que es preparen per a viure en comunió, els seus pares i els seus avis.

En el país de Jesús, justícia era sinònim de santedat i la santedat és la plenitud de l’amor. La nostra missió és treballar per un món alliberat de tot desordre injust on cada persona visqui en amor, dignitat i rectitud de fill davant del Pare comú.

Ho diu així Joan Maragall en el seu Elogi del viure:

 

Estima el teu ofici,

la teva vocació,

la teva estrella,

allò pel que serveixes,

allò en què realment

ets un entre els homes,

esforça’t en el teu quefer

com si de cada detall que penses,

de cada paraula que dius,

de cada peça que poses,

de cada cop de martell que dones,

en depengués la salvació de la humanitat.

Perquè en depèn, creu-me.