Amics del desert

Homilia diumenge segon d’Advent

Estimats germans i germanes,

Dijous passat, dia 1 de desembre, vam celebrar la festa de Sant Charles de Foucauld, canonitzat el passat mes de maig pel Papa Francesc.  Charles de Foucauld és una personalitat molt rica: un convers, un enamorat de la poesia i l’espiritualitat dels tuaregs o amazighs, -paraula que significa “homes lliures”, aquestes ètnies avui tan presents entre nosaltres i encara tan desconegudes- un explorador del nord de l’Àfrica, un místic contemplatiu, ermità, monjo, finalment prevere i un referent contemporani de l’anomenada “espiritualitat del desert” que avui suscita en molts atracció. És probable que hàgiu sentit parlar de la xarxa d’amics del desert, persones que practiquen la meditació amb l’impuls, entre d’altres, de Pablo D’Ors.

Doncs bé, dijous al Seminari de Barcelona vam celebrar la memòria de Sant Charles de Foucauld amb una pregària silenciosa i la presentació d’un llibre a ell dedicat l’autor del qual és el professor Josep Lluís Vázquez Borau que va explicar molt bé la constel·lació de persones que acompanyaren el Germà Charles. Foucauld va tenir un gran director espiritual, un vicari de la parròquia de Sant Agustí de París, el pare Henri Huvelin davant del qual va culminar el seu procés de conversió. El P. Henri i Charles  van mantenir una correspondència que va durar vint anys. El P. Huvelin en un sermó deia que Jesús havia pres el lloc més baix, que ningú no havia estat capaç de robar-li per tant li deia a Carles no vulguis mai ser l’últim, perquè l’últim sempre serà Jesús.

Anem a l’evangeli d’avui. Un segle abans de Jesús, un seguit d’homes que estaven fastiguejats de la corrupció ambiental van sortir al desert de Judà per retrobar-se amb Déu en l’oració pregona, en el silenci actiu, en la dignificant sobrietat. És veritat que els ascetes que se’n van al Desert tenen el risc d’aïllar-se en la seva pau, però Joan Baptista superava aquesta temptació conjugant l’espiritualitat amb la missió en el món. Joan fou asceta no per aïllar-se en el desert si no per infondre l’esperit en el desert en el cor de la ciutat. M’agrada que avui s’estableixin en els trens vagons de silenci, que hi hagi persones que pugeu a la muntanya a escoltar el silenci o que us n’aneu un temps a fer desert en diversos llocs del món o a les hostatgeries dels Monestirs. Escriu el professor Vázquez Borau, “si romanem en el silenci escoltarem allò que no se sent, percebrem allò que no es veu, sentirem allò que no es toca, intuirem el misteri essencial de tota criatura...”

Hi ha un lligam estret entre el silenci i la bondat. Sant Bru, el fundador de la Cartoixa tingué com a lema “O Bonitas!” “O bondat de Déu”, a aquesta expressió se l’ha anomenat l’al·leluia del desert. La lectura del profeta i poeta Isaïes que hem proclamat és també un cant a la bondat: “ningú no serà dolent ni farà mal en tota la meva muntanya sagrada”.

La primera lectura i el salm d’avui són un càntic a la justícia social, el seny i la pau.   Les breus línies de la carta de Sant Pau als cristians de Roma que hem proclamat, són les darreres d’una càlida exhortació a la caritat que és l’atmosfera i la garantia de la pau: tenir tots un mateix cor, un mateix sentir i un mateix càntic de lloança al Messies.

Germans, convertir-se és molt més que canviar, convertir-se és rectificar per millorar. Hi ha a pregària molt bella amarada en l’espiritualitat d’abandó de Charles de Foucauld que ens convé repetir:

Pare, em poso a les vostres mans.

Feu de mi el que vós voleu.

Sigui el que sigui, us en dono gràcies.

Estic disposat a tot.

Ho accepto tot,

amb tal que es compleixi la vostra voluntat

en mi i en totes les criatures.

No desitjo res més, Pare.

Us encomano la meva ànima,

us la dono amb tot l'amor que soc capaç,

perquè us estimo i necessito donar-me,

posar-me a les vostres mans sense límits,

amb infinita confiança,

perquè vós sou el meu Pare.