La doble renúncia del Papa Benet

Estimats germans,

L’Església està de dol. Aquest matí Déu ha cridat a Joseph Ratzinger, el papa Benet, després d’una vida llarga i fecunda: un dels pontífexs més ancians de la història. La seva inesperada renúncia, el febrer de 2013, fou doblement heroica: no sols va renunciar al pontificat, amb tot el que aquesta decisió representava, si no que, a nivell privat va renunciar també a tornar a la seva Baviera nadiua, cosa que hauria estat del tot comprensible, però que podria haver donat pas a una mena de cisma entre els devots d’un i altre pontífex.

En canvi hem pogut tenir un bell exemple de comunió que, d’alguna manera reflecteix la pel·lícula Los dos papas (2019), que us recomano. Aquests 9 anys, els dos papes s’han vist sovint i fins i tot quan Francesc estava millor, se n’anaven a passejar junts pels jardins Vaticans. “Me voy a ver al abuelo” deia Bergoglio amb humor. De vegades, fins i tot passejaren amb l’utilitari blanc que un capellà italià va regalar al papa Francesc, que anava al volant, amb Benet de copilot. Ha transcendit que fou Benet el qui li va recomanar a Francesc de viure a Santa Marta i no al Palau Apostòlic. Quan uns monsenyors el visitaren per criticar l’actuació de Francesc, Benet va prendre el telèfon i va trucar al Papa perquè aquells eclesiàstics li poguessin manifestar directament les seves objeccions. Quin sentit d’Església!

Josep Ratzinger ha estat un dels grans teòlegs –crec que el més gran del segle XX-. Quan la vígilia de Nadal de 2009 va llançar la idea de l’Atri dels Gentils, va dir immediatament quina era la seva finalitat: mantenir desperta la recerca de Déu entre agnòstics i ateus com a primer pas cap a la seva evangelització. És a dir, un preludi del que el seu successor, el papa Francesc, ha anomenat repetidament “Església en sortida”. El mateix Benet havia donat exemples de diàleg amb grans intel·lectuals, com el que va sostenir amb el filòsof, aleshores marxista, Jürgen Habermas a l'Acadèmia Catòlica de Munic sobre els Fonaments morals prepolítics de l’Estat liberal, des de les fonts de la raó i de la fe. La diversitat de les posicions de l'un i l'altre respecte a les arrels de la legitimitat de l’Estat democràtic semblava que posava en relleu l'oposició entre revelació i raó. Però també hi va haver  coincidències entre tots dos, com és la necessitat de controlar els perills que tant les religions com raó suposen per als drets de l'home, mitjançant el que Habermas qualifica d’aprenentatge recíproc entre raó i fe.

Però el Papa emèrit no parlava solament amb intel·lectuals. Una vegada, una nena vietnamita li va preguntar com s’imaginava el Cel i el Papa, amb gran tendresa, li va explicar que se l’imaginava com l’experiència que ell havia viscut d’infant els diumenges a la tarda quan era tan feliç passejant amb la seva família, anant a missa i compartint la taula.

Quan el 2020, Benet XVI, va venir a Barcelona a beneir la Sagrada Família, en aquella visita inesborrable, li devia semblar que entrava en aquella Jerusalem celestial que Gaudí havia somniat i que era al bell mig de la Jerusalem terrenal. Diuen que a mitja via sacra el van fer aturar perquè escoltés els cants de l’Escolania de Montserrat que eren dalt les cantories. I quan l’arquitecte Jordi Bonet li va lliurar les claus al final de la missa, només li va poder dir, en alemany: “estic content, molt content” i el Papa li respongué: “I jo també”.

Papa Benet, gràcies per tant! La teva doble renúncia ha estat fecunda, que ja contemplis aquella Veritat que fou el nord de la teva vida.