Santa Maria vestida de dol

Homilia en la festivitat de la Mare de Déu dels Dolors

Santa Maria de Badalona, 15 de setembre de 2023

Estimat prior, Joan Rosàs, congregants dels Dolors, germans i germanes, tots.

“Soc immensament feliç!”. Aquestes paraules les deia un jove de vint-i-sis anys al seu pare quan anaven d’excursió aquest estiu pels Picos d’Europa i s’havien perdut.  Passada una estona, quan buscaven la sortida, en una zona molt perillosa, es produïa la catàstrofe: el jove queia per un abisme de 6o metres i el pare intentava en va salvar-li la vida. Tràgic.

La mort d’un fill. Per uns pares la mort d’un fill és el dol més gran que es pot imaginar. Us heu preguntat mai perquè a Espanya el dol és negre? Ve del temps dels Reis Catòlics, quan Isabel i Ferran van perdre el seu únic fill baró, el príncep Joan que, en cas de ser rei, hauria regnat a Castella i a Aragó i per tant, hauria estat rei dels regnes peninsulars i de més enllà de la península, el que després s’anomenaren “les espanyes”. El jove tenia  19 anys i l’havien casat amb la princesa Margarida d’Àustria, però sense descendència. Si hagués viscut, hauria canviat la història d’Espanya.  Va morir donant la mà al seu pare i la reina es va desesperar tant que va fer pintar l’habitació de negre. D’allí vingué uns anys després la Pragmàtica del dol i la cera que establiren els Reis Catòlics el 1502. Des d’aleshores era i és encara en molts llocs el color de dol. Per això l’esplèndid drama sacre que heu fet amb motiu del tercer centenari de la congregació dels dolors porta el bell nom de “Santa Maria vestida de dol.” (Seria potser per això que la Mare de Déu porta tants enagos com portaven les reines i que la seva vestició era  i és entre nosaltres tot un ritual? Caldria investigar-ho).

Però tornem a la mort del fill abans que els pares. Alguns l’heu viscut més o menys propera, sigui perquè se us ha mort un fill, sigui perquè heu viscut la mort d’un germà o d’una germana quan el vostre pare o la vostra mare encara vivien... L’any passat la meva mare va viure la mort del meu germà Josep. Ja ho hem comentat diverses vegades, però la mort d’un fill o d’una filla sembla quelcom de no previst en la naturalesa, per això no hi ha en les nostres llengües, ni en català, ni en castellà, ni en francès, ni en anglès, que jo sàpiga, cap paraula per designar-la. S’ha de dir, senzillament, “uns pares que han perdut un fill.”

I aquí ve la resposta de fe al que celebrem el dia d’avui. Maria, vestida de dol, aparentment perd un fill, però en realitat el guanya per a la vida perdurable. Us ho explico: des de 1914 veiem la nostra imatge de Maria dels Dolors -atribuïda a Anton Comas- dempeus. I per això hem cantat l’stabat abans de l’evangeli. Però stabat suggereix el que diu l’evangeli, que Maria estava dreta al peu de la creu. Però en realitat, com explica en Joan Rosàs en el seu llibre sobre la Congregació dels Dolors a Badalona, la nostra imatge de la Mare de Déu dels Dolors una vegada restaurada, s’ha vist que en els seus orígens estava asseguda, era doncs la mare vestida de dol, però asseguda, no dreta, per tant era una Pietat, als peus del Sant Crist.  Ens podríem preguntar quin fet històric es va produir l’any 1914.  Doncs nogensmenys que l’esclat de la primera guerra mundial o la gran guerra. El detonant fou l’assassinat, el 28 de juny de 1914 a Sarajevo (Bòsnia), d’un altre príncep, l’hereu al tron dels Habsburg, Francesc Ferran d'Àustria.

El cert és que tenim una confusió entre el sisè dolor de Maria, quan rep el cos de Jesús i el setè que és l’enterrament de Jesús (Joan 19, 40-42). Abans d’enterrar-lo, el poble senzill va imaginar que a Maria li havien posat a la falda el cos de Jesús mort. És el que anomenem la Pietat, com la que tenim a la Capella del Santíssim. Com quan neix un nen, que el posen una estona sobre el pit de la mare...

El bon amic Rafael Soler Fonrrodona, que fou congregant dels Dolors a Mataró, deia que com que no hi havia cap passatge de l’evangeli que expliqués això, ell creia que aquesta dolor estava relacionat amb  el passatge bíblic del fill de la sunamita, inclòs en el Segon Llibre dels Reis, capítol 4, versets 18-37 [1,2], un passatge que es feia servir algunes vegades a les exèquies cristianes. El capítol narra, des del verset 8, que una dona rica de Sunem reconeix la santedat del profeta Eliseu i li ofereix l’hospitalitat de casa seva, a causa dels seus viatges freqüents per la regió i, eventualment, recorre a la seva intervenció miraculosa davant Déu per poder tenir descendència, en forma d'un fill que neix un any més tard. Al verset 18, el nen ja ha crescut 'Quan el nen va créixer, va passar cert dia que va anar on eren el seu pare i els segadors. I va dir al seu pare: El meu cap, el meu cap! I el pare va dir al seu criat: Porta'l a la seva mare. El va prendre i el va portar a sa mare. El nen va estar recolzat sobre els genolls [de la mare] fins al migdia; després va morir. [...] Quan Eliseu va arribar a la casa, heus aquí que el nen estava mort, estès sobre el seu llit. Llavors va entrar, va tancar la porta darrere seu dos i va pregar el Senyor. Després va pujar i es va tirar sobre el nen, la boca sobre la boca, els ulls sobre els ulls i les mans sobre les mans. Així es va estendre sobre ell, i el cos del nen va entrar en calor. Després es va girar i es passejava per la casa de banda a banda. Després va pujar i es va estendre sobre el nen, i el nen va esternudar set vegades. Després el nen va obrir els ulls. [...] Després va prendre el seu fill i va sortir'.  El passatge de la mare sunamita i el nen malalt seria doncs un bell preludi de la resurrecció, de la vida perdurable. No hi ha cap dolor, per gran ni intens que sembli, que no tingui una resposta generosa i curulla de felicitat de part de Déu. Al dolor més gran que és el de la mort, s’hi correspon l’esdeveniment més joiós que és la resurrecció.

Tornem al començament de l’homilia, aquell noi que deia que era immensament feliç i que va morir d’accident poc després, era Oriol Torralba Del Blanco, fill de la Carme i el Francesc que va morir el passat 14 d’agost.  L’arquebisbe-bisbe Joan Enríc Vives, a l’homilia de dimarts passat a Santa Maria del Mar de Barcelona, reiterava el que deia tothom “no hi ha paraules”, però el Francesc Torralba i la Carme del Blanco, els seus pares estimats, saben que sí que hi ha una Paraula aquella mateixa de la qual parla magistralment, en el que podríem dir que és el seu testament vital, Karl Rahner:  “Aleshores tu seràs la darrera paraula, la única que roman i que mai no s’oblida. Aleshores, quan en la mort tot callarà, i jo hauré acabat d’aprendre i de sofrir començarà el gran silenci, dins del qual ressonaràs Tu sol, Verb d’eternitat en eternitat. Aleshores emmudiran totes les paraules humanes, ésser i saber, conèixer i experimentar es convertiran en la mateixa cosa (…). Tu mateix seràs la única paraula del goig de l’amor i de la vida, que curulla tots els espais de l’ànima!” Estimats germans congregants dels Dolors, la única resposta a uns pares que han perdut un fill és el gran silenci, el gran silenci de la cartoixa, el gran silenci de la mort, el gran silenci de Déu, en el si del qual ressona la seva Paraula, la darrera, la única, la que roman.