Sentinelles

 Diumenge XXIV de durant l’any

 

 “Sobre teu Jerusalem he apostat sentinelles” aquesta antífona, extreta del profeta Isaïes, la sentim cantar sovint des del Monestir de Montserrat per ràdio Estel, a Laudes. Fixeu-vos que la canten els dies que es fa memòria d’algun sant. Encara que no hàgim pogut mirar el calendari i no hàgim vist quin sant toca, els qui preguem amb la ràdio, que som molts, ja endevinem que aquest sant deu ser un pastor.

És en plena coherència amb les paraules d’Ezequiel. A tu fill d’Adam t’he posat de talaia a la casa d’Israel. Té el mateix sentit. Els bisbes, els preveres, els diaques hem de ser sentinelles: hem de vetllar, hem d’estar atents. De vegades hem de fer un crit d’alarma, però sempre amb la sol·licitud del bon pastor del Nou Testament. Igualment les mares i els pares de família, que sempre esteu vetllant...

 “No em demaneu compte de la sang que he vessat” diu el salm penitencial per excel·lència el Miserere, el salm 50. I la Gertrudis Fulquet, una assistent social de Badalona, que juntament amb la Pilar Xicola van fundar la residència Horitzó per a gent sola, em preguntava a mi, aleshores jove vicari: “de quina sang parla?” I jo aleshores li parlava que vessar sang volia dir matar. I que hi ha moltes maneres de matar, segons Jesús que diu “no tingueu por dels qui només maten el cos”. Hi ha moltes maneres de matar: per exemple matar l’alegria, matar una bona convivència, fins i tot matar un moment de gràcia... Amb els anys he anat entenent més la pregunta de la Gertrudis. A la seva llum, hem de rellegir la primera lectura d’avui que també parla de demanar comptes de la sang.

Recordo que el bisbe Joan, davant d’un problema molt seriós de la diòcesi en aquells anys del seu pontificat deia: probablement els qui van jutjar aquell comportament els va faltar pedagogia.” I la pedagogia de l’evangeli és el que hem d’aplicar en tantes situacions.

En primer lloc, qui pot jutjar si el nostre germà peca? Només ho podem fer des del confessionari i encara anant molt alerta perquè de l’interior només pot judicar Déu. Però imaginem que sí, que peca. El primer és apel·lar a la misericòrdia de Déu. Segon pas: reprendre. Que n’és de difícil la correcció fraterna. Uns nuvis s’acaben de casar. I em parlaven de la importància de la sinceritat. És cert, cal ser molt sincers, però la sinceritat pot destruir una persona. També el llenguatge popular una denota: “dient les veritats, es perden les amistats”. És que no s’ha de dir la veritat? És clar que sí! Però s’ha de dir en el moment oportú. I si reprenem i no ens fa cas? Busquem dos testimonis. Un costum mil·lenari que es perpetua en els casaments, per exemple. Uns testimonis que hauran de declarar si aquell matrimoni no prospera. I de vegades no n’hi haurà prou amb dos, caldrà que siguin tres o més.

Tercer pas: la comunitat. Que n’és d’important aquesta paraula, i que desprestigiada que està... la comunitat. Mireu la dansa és l’expressió d’un país. Un amic que acaba de tornar del Marroc m’explicava com l’havien trasbalsat les danses d’aquell país... I què és si no la sardana, la nostra dansa, l’expressió de la vida comunitària. Un amic de León, el Javier Báscones, em va dir: “jo vaig entendre què era Catalunya quan vaig veure que era un poble que sabia dansar donant-se les mans i el vaig acabar d’entendre quan vaig veure que eren capaços de pujar uns damunt dels altres per fer pilars i castells”. Quina manera tan sintètica de definir el nostre poble... les colles sardanistes, els castells són l’expressió popular de la comunitat.

Quart pas: considerar-lo un pagà... Què vol dir això? Mireu com Jesús tractava els pagans: el centurió o la dona sirofenícia i tindreu la resposta.

Estimats germans i germanes. Tots som o estem cridats a ser sentinelles, però a l’hora d’exercir la correcció fraterna, fem-ho seguint la pedagogia de l’evangeli. I ens evitarem molts nyaps. Que ens hi ajudi la celebració d’aquesta eucaristia, que és el cim de la vida cristiana.  

 Us asseguro que tot el que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot el que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel. Us asseguro, a més, que si dos de vosaltres es posen d'acord a la terra per demanar alguna cosa, us ho donarà el meu Pare del cel. Perquè on dos o tres estan reunits en nom meu, allà sóc jo enmig d'ells.»dagogia. I només calia que haguessin aplicat l’evangeli d’avui.