La viòlencia de l'amor i el 4M

 

Diumenge III de Quaresma

Intencions de la missa d’avui:

Ahir, juntament amb el Francesc Serra i d’altres amics, al Tanatori de Can Ruti vàrem acomiadar. Salvador Riba Serret (92 anys), espòs d’Enriqueta Camprubí, pares de cinc fills, avis i besavis. Tresorer de l’Associació d’Amics de Sant Jeroni de la Murtra on han celebrat molts esdeveniments familiars. Des de fa anys residia amb la seva filla petita, Elisenda, a Sant Jordi Desvalls. L’Enriqueta està ingressada en una residència de Girona. Que el Salvador, des del gran silenci, vetlli per ella i per tots.

Preguem per les famílies damnificades dels pisos del Carrer de Canigó de Badalona, entre elles la de Pau Blanco, sagristà de Santa Maria, el David Ceballos, de la colla d’estaferms, la seva esposa Mònica i les seves filles. I tants d’altres. Sembla que hi ha un centenar de persones afectades. Que amb l’ajut de l’administració i de les institucions socials trobin tots ells una sortida digna.

El passat dia 28, la Montse Compte, vídua de Josep Arimont va fer noranta anys, alguns ja vam tenir l’ocasió de felicitar-la personalment. Renovem els nostres desitjos avui i unim-nos a la seva acció de gràcies en aquesta eucaristia a la qual ella és fidel, presencialment, des de fa tants anys.

Donem gràcies també pel do de la pluja, que amara els nostres camps!

En Jaume Ventura ha començat una nova campanya solidària i alguns heu portat aliments. Moltes us donem gràcies per la vostra col·laboració.

Homilia

Així com les pregàries porten el segell d’aquella primera persona que ens les va ensenyar, també hi ha textos de la Bíblia que ens porten el record d’algú. M’ha vingut a la ment la Pilar, una cosina de l’àvia que va tenir molt a veure amb el meu creixement físic. La Pilar va ser la que per primera vegada em va explicar la paraula miracle, a partir d’un llibre il·lustrat. Tot i que no la vaig acabar de comprendre, el seu ensenyament va romandre, va sembrar. I també va ser la primera que em va ensenyar una estampa on es veia l’expulsió dels mercaders del temple. Recordo que això sí que em va costar molt més d’entendre. Perquè jo era un infant molt sensible -potser avui en diríem d’alta sensibilitat, i em feien patir molt els exabruptes dels adults. No podia comprendre per tant que Jesús, bo i pacífic, expulsés els mercaders del temple.  Anys després el nostre professor de Bíblia, el doctor Isidre Gomà, ens va explicar que l’incident no devia tenir gaire conseqüències perquè altrament la guàrdia del temple hauria intervingut i això no ho diu l’evangeli. Un altre capellà amic, l’Alfred Rubio, deia que aquest fou un gest simbòlic i això em va donar la clau. Perquè  avui sé que, per entendre la Bíblia, no n’hi ha prou amb la raó, encara que sigui una raó purament instrumental. Que cal endinsar-se en l’atmosfera del misteri, perquè tot l’evangeli està escrit en el context d’un món simbòlic, com diu el biblista Josep Rius Camps. Ara és veritat que, com deia el convers Gilbert Keith Chesterton “quan entro a l’església em trec el barret, però no em trec el cap”. Què ens diu avui el Senyor amb aquest evangeli? Mireu: en el recinte d’aquests murs no fem cap activitat lucrativa. La botiga és solidària, el repòs rep donatius, les visites també... Aquest monestir és un lloc sagrat i no el marc de cap activitat comercial, per digna que sigui i encara que l’haguessin construït mercaders...

Per això a alguns avui ens fa tan mal el mercadeig en els llocs sagrats. I els llocs sagrats no són solament els monestirs o les esglésies. Des de l’encarnació tota persona és sagrada i tota terra és santa. Per això no és casual que Jesús expliqui al final que està parlant del temple del seu cos.

I crec que aquí hi ha la clau de moltes coses. Jesús està denunciant amb la violència de l’amor aquells que poc després, amb un abús de poder, profanaran el seu cos amb la befa, la tortura i la mort sagnant, “aquell Messies crucificat que és -encara avui- un escàndol per als jueus i per als altres un absurd.

Jesús havia observat els manaments de la llei antiga, que hem proclamat a la primera lectura i s’havia passat anys a casa honorant pare i mare, el manament que fa de frontissa entre els tres dedicats a honorar Déu i els altres dedicats a honorar el proïsme. Els qui encara tenim el pare o la mare amb nosaltres, els honorem? Mai no els honorarem prou. Un amic em deia que la persona que més el va marcar en positiu, fou la seva mare adoptiva, potser per això després va projectar en totes les dones la figura materna i acabar trencant amb la seva esposa, perquè inconscientment cap era com la mare. No ho sé, ni em toca judicar-lo, però sí posar en relleu aquest manament, el 4M i totes les seves conseqüències, perquè honorar els pares significa honorar totes les persones grans. Un precepte que, com ens ha recordat el salm, omple el cor de goig.

Una vegada el Salvador Riba em va explicar la facècia del rellotge i l’he recollida en aquest sonet que ahir, prop de les seves despulles, li vaig recitar amb emoció:

 

Sonet alexandrí, amb estrambot sonor i esperançat, a l’amic Salvador Riba Serret en el seu traspàs, Badalona, 2 de març de 2024

 

Adeu Salvador, sota el cobricel que enceta el març gironí

plàcidament, com has viscut, t’ha visitat la germana mort

i no sentim que aquest dolç son sigui cap dissort

perquè molts voldríem que el nostre desenllaç fos així.

 

Quan un jorn, el nínxol del teu estimat pare s’obrí,

passats ja uns quants anys d’haver arribat a bon port

li recollires el rellotge i tornà a anar: quina sort!

l’has usat molt temps i encara un net el pot fer servir.

 

Ja no el necessites, car has entrat en el temps de Déu.

Te’n va cobert amb la bandera i la lluita estelada;

creiem que ja brilla per a tu una nova albada!

 

Ara et mires de dalt la teva única Enriqueta

i amb la complicitat dels teus acudits, força anglesos,

com reviu tendrament aquell vostre amor de promesos!

 

I les campanes mimoses de la Murtra han tocat

perquè tu ja contemples el qui és la Veritat.

 

Germans i germanes, entrem en el temps de Déu.