Silencis que no edifiquen

Diumenge de Rams 2024

Avui diumenge de Rams és el primer dia de la Setmana Santa. Per als cristians la setmana sempre comença en diumenge, el dia del Senyor. Cada diumenge és Pasqua, però avui Marc ens recorda i ens ajuda a reviure els esdeveniments que precediren la resurrecció del Senyor, és a dir la passió. Uns esdeveniments que van passar en vint-i-quatre o quaranta-vuit hores, però que estan explicats amb tant detall, que, deia el doctor Gomà que si tots els evangelis estiguessin tan detallats, ocuparien diversos volums.

Cada any sentim uns relats similars, però cada any la nostra vida travessa unes circumstàncies diferents. Us comparteixo que enguany m’he fixat en alguns personatges concrets, les dones. En aquest relat  en surten almenys set: la dona anònima del perfum de nard, Marta i Maria, les germanes de Llàtzer, Maria Magdalena, Maria mare de Jaume el menor i de Josep i de Salomé, Maria de Josep... Així com la majoria dels homes d’aquest relat segons Sant Marc apareixen com a febles, vulnerables, desertors, cruels, o els ha picat el virus del poder; les dones no, una és magnificent amb el perfum a casa de Simó el leprós, Marta i Maria són deixebles estimades del Senyor, potser tant com Llàtzer; i Magdalena; Maria la mare de Jaume i Salomé, són deixebles que el proveïen amb els seus béns.

I m’he fixat  que en aquest relat hi ha alguns dels set pecats capitals del qual no parlem gaire en les homilies. Ben mirat, potser hi són tots, però em fixo només en dos: L’enveja. Diu Sant Marc que Pilat es va adonar que els grans sacerdots li havien entregat a Jesús per enveja. Aquí està la clau de volta de tot.  El sacerdot i filòsof Jaume Balmes, deia que els homes que alaben sempre són ximples i els que no alaben mai són envejosos.  I Jean de la Bruyére, sostenia que l’enveja i l’odi s’enforteixen recíprocament perquè tots dos persegueixen el mateix objectiu. En el decurs de la meva vida sacerdotal he escoltat moltes persones en confessió, però penso que molt poques o cap, se m’ha confessat mai d’enveja. No sé per què.

També hi ha un altre pecat capital, la mandra. De la mandra sí que en parlem més, però com si fos una cosa menor. I la mandra no és menor. Els apòstols,  eren pescadors dormilegues, diu Antoni Bentué, potser perquè treballaven de nit i vetllaven de dia. També nosaltres, de vegades, ens sentim incapaços de vetllar, anem cansats, diem que anem liats  i deixem de fer allò que hem de fer. Balmes deia també que una persona amb peresa, amb mandra, és com un rellotge sense corda.

 Judes traeix Jesús. Nosaltres de vegades traïm, traïm els nostres principis o la confiança que els altres han dipositat en nosaltres. Pot ser també que la traïció -que és el més oposat a l’amistat- l’hàgim experimentat en la nostra vida i potser que nosaltres també hàgim traït algú, o els nostres principis. Jo l’he experimentat fa ben poc.

Però davant de tant pecat, Jesús calla. Calla davant de Pilat, calla davant d’Herodes, calla davant del poder. Diuen que una vegada un home molt poderós va anar a demanar consell a un ermità que vivia en un país llunyà. I l’ermità se’l va escoltar i no li va dir absolutament res. Aquell poderós se’n va entornar indignat al seu país, i els deixebles li comunicaren al mestre, estranyats del seu silenci. El savi ermità els va respondre: “Si no l’edifiquen els meus silencis, menys l’edificaran les meves paraules”. M'ha fet pensar en el que cantava Lluís Llach: "I no em sap cap greu tenir la boca tancada, sou vosaltres qui heu fet, del silenci paraules".

Estimats germans i germanes, que aquesta Setmana Santa trobem temps per a un silenci ple de ressonàncies.