El dubte purifica

Diumenge II de Pasqua, de la Divina Misericòrdia o de pasqüetes.

Estimats germans i germanes,

Aquest evangeli s’ha perpetuat en la parla fins al dia d’avui. Hi ha persones que diuen: jo com sant Tomàs, si no ho veig no m’ho crec. S’ha de donar la volta a la frase: No hem de voler veure per creure, hem de voler creure per veure-hi clar. Quan un fa una aposta per la fe, cada esdeveniment de la vida, cada opció, fins i tot cada fet de la vida quotidiana, prenen un relleu i una profunditat diferents.  En Josep Pla, escriptor, gran prosista, deia que no creia en les casualitats. Molts tampoc no hi creiem: creiem en la Providència. I de vegades no cal ni creure-hi, perquè la Providència ja ens visita cada dia, hem de demanar la fe per saber què ens demana Déu rere cada fet provident. Dijous vinent, a Sant Pau del Camp, a dos quarts de set de la tarda, presentem una miscel·lània en honor del bisbe Joan Carrera, en el quinzè aniversari de la seva mort. Ell hi creia molt en la Providència, per això el seu lema episcopal era: “mireu els lliris del camp”...

Una vegada una feligresa, després d’escoltar aquest evangeli, em va preguntar com era que els deixebles tenien la porta tancada per por dels jueus. Em deia, que no era jueu Jesús? Que no era jueva Maria? Que no eren jueus la majoria dels apòstols i deixebles? Tenia raó. Un biblista em va dir que la por no era als jueus, si no als dirigents dels jueus. Sigui com sigui, no volem una església replegada per la por.  La visita sorprenent i insospitada del ressuscitat, omple els apòstols d’alegria. Cada dia, si estem atents, ens visiten persones i circumstàncies que porten l’empremta del ressuscitat. I és així com hem de viure, com a ressuscitats, és a dir hem de ser dones i homes que es deixin portar pel vent de l’Esperit, hem d’aprendre a aparèixer i a desaparèixer en el moment oportú, és a dir, a fer-nos presents quan cal i com cal, hem de saber retirar-nos a temps, hem de ser sembradors de pau i d’alegria com el Ressuscitat a qui estem units per la fe del nostre baptisme. I el baptisme és la incorporació a la comunitat. El problema de Tomàs és que no creia en la comunitat reunida que li deia, “hem vist el Senyor.”  

Tal dia com ahir, 6 d’abril de 1986,  a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià, prop del sepulcre del Dr. Pere Tarrés, quatre companys fórem ordenats preveres de mans del doctor Jubany: en Jordi Cussó, en Guillem Brossa, en Toni Deulofeu i jo mateix. Fins quinze dies abans no sabíem el lloc on ens ordenarien, esperàvem les indicacions del bisbe. Tots quatre col·laboràvem com a diaques en parròquies, però no n’hi havia cap de tan gran per acollir una celebració que es preveia multitudinària... Jo aleshores em reunia amb joves universitaris del MUEC al carrer Hort de la Vila de Sarrià, i una tarda vaig passejar una estona en silenci al voltant de l’església de Sant Vicenç. I aquesta fou, precisament, l’església escollida...Després vàrem saber que el doctor Jubany, que acabava de sortir d’una intervenció, volia celebrar aquella primera ordenació prop del sepulcre del Dr. Tarrés a qui s’havia encomanat.  I el Dr. Tarrés també va ser important en la història de la nostra formació. Gràcies a ell es va ordenar el nostre formador... En dono gràcies a Déu i us convido a donar-ne gràcies: han passat 38 anys i tots, enmig de les dificultats, hem perseverat. Com que aquell dia s’esqueia el diumenge que en diem de pasqüetes, és a dir, el dia litúrgic d’avui, vam proclamar l’evangeli que hem escoltat, el del dubte de Tomàs. Un mossèn, Tomàs Gumí, que tenia un fi sentit de l’humor, va dir parlant de nosaltres: “Ja va bé que aquests nois dubtin una mica...” Ho deia perquè ens veia molt segurs de la passa que anàvem a fer i n’estaven. El que passa és que quan ets jove ho veus tot clar i amb els anys, els reptes, les dificultats, les amenaces, el coneixement a fons del teu entorn, fan que, de vegades dubtis.

El dubte és sà. Em venia a la ment una imatge que posava un dels nostres formadors, mossèn Alfred Rubio. La fe és una roca. Però les roques amb el temps es van omplir de líquens, d’algues i de tant en tant les onades esclaten contra les roques i les netegen. No s’emporten la roca, però la purifiquen. Els dubtes són les onades que netegen les roques però no se les emporten. Igualment passa amb la fe.

Us dono gràcies per la vostra amistat i la vostra fidelitat de tants anys. Vosaltres sou la raó de ser del nostre ministeri. Estem al servei vostre. I us hem d’escoltar molt. I hem d’aprendre molt. Quan veiem tant de bé i tanta estima al voltant nostre, hem de dir com l’apòstol Tomàs: Senyor meu i Déu meu!