Deu qualificatius de Conclave

(Ressenya de la pel·lícula Conclave. Edward Berger, 2024)

He tingut ocasió de veure dues vegades la peli Conclave. Una traduïda, i l’altra en versió anglesa, italiana, llatina i castellana, amb subtítols. Les dues vegades he acompanyat d’altres persones. He tingut l’ocasió de comentar-la amb sacerdots, religiosos i seglars. Els seus comentaris m’han ajudat. La resumeixo en deu qualificatius:

1.     1. Profètica. Las Sandalias del pescador (1968) fou profètica perquè només deu anys després es va elegir un papa de cultura eslava, amb bones relacions amb el judaisme, pastat en el sofriment. Amb un discurs del protagonista Anthony Quinn, que fou decisiu per convèncer els indecisos cardenals, en risc d’ofegar-se en la xarxa del poder.  Crec que Conclave pot ser també profètica quant al perfil del nou pontífex: humil, fet al sofriment, tendre.
2.     Oportuna. En el moment present de l’Església i del món aquesta pel·lícula s’ha posat en pantalla en el moment oportú, quan s’intensifiquen les càbales i les cabòries.
3.     Històrica i, alhora, fictícia. Pietro di Morrone, era un sant ermità que va escriure els cardenals reunits en conclave per dir-los que es posessin d’una vegada d’acord. I la resposta dels cardenals va ser triar-lo a ell: Celestí Vè. Va durar uns mesos. Durant el seu brevíssim pontificat va donar a llum la Perdonanza, una celebració jubilar anual molt poc coneguda que diuen que encara existeix avui dia. Va renunciar quan s’adonà que l’anava a picar “el virus del poder” (llegiu Martí Colom, La Renúncia que -em consta- que va plaure molt al Cardenal Omella). Benítez, cardenal in pectore, s’afegeix al final, com un nascut fora de temps.  
4.     Realista. Els personatges són tractats amb realisme i àdhuc, amb tendresa. Ja se sap que hi ha tres menes de purpurats: els conservadors, els molt conservadors i els qui aposten per la minoria creativa, com Benet XVI o Francesc. La peculiar vivència del celibat a l’Àfrica, els abusos de poder i de consciència, els qui només es mouen per interessos econòmics, la guerra de poder intraeclesial, les relacions de l’església catòlica amb l’Islam, les discriminacions per raó de gènere, els lobbies... No cal magnificar el final ni esquinçar-se les vestidures: hi ha en la història i en el món moltes persones que pateixen semblants malalties congènites.
5.     Feminista. Sanament feminista. Tot i que les monges apareixen com a submises servidores, el silenci de l’africana i el breu discurs de la mare Agnès, determinants. La papisa Joana diuen que no va existir, però hi ha hagut monges determinants com sor Pasqualina Lenhert, assistent de Pius XII. També tenia un canari.
6.     Refrescant. Després de tanta púrpura i tants senyals de fum, al final de la peli el cardenal Lawrence obre la finestra. Unes monges joves, riuen desenfadades, sortint d’un edifici.
7.     Simbòlica. Tot explota quan el protagonista té la pretensió de votar-se a ell mateix. Unes tortugues vingudes d’Angola i captives del papa difunt en un estany del Vaticà, ens fan pensar en la paràbola de la tortuga i la llebre. L’elegit es resisteix a posar-se la sotana.
8.     Ben interpretada. Les llàgrimes del protagonista i del cardenal africà, inoblidables. El caràcter histriònic del cardenal Tedesco em fa pensar en algun conegut integrista que no ha arribat ni a cardenal, malgrat desitjar-ho vivament.
9.     Un cant a l’amistat. Entre alguns cardenals. Malgrat tot, es diuen de tu. Senten estima envers la gran comunitat de creients, si més no una mica més que ells mateixos.
10. Recomanable, altament recomanable, gairebé per a tots els públics amb dos dits de seny.

1.