Les tres crisis

Recés a les Germanes de Bene Mariya

Residència Llegat Roca i Pi de Badalona

Meditació inicial

Estimades Germanes,

m’heu demanat que us parli de l’esperança, un tema molt oportú, pel fet d’escaure’s el jubileu ordinari de l’any 2025 dedicat a aquesta virtut teologal. Us recomano vivament que llegiu i rellegiu la preciosa butlla de convocatòria Spes non confundit del papa Francesc. És molt bonica i expressiva l’endreça: “Francesc, bisbe de Roma, servent dels servents de Déu, a tots aquells que llegeixin aquesta carta, que l’esperança els ompli a vessar el cor.”

Ja sabeu que les virtuts són set: tres teologals i quatre cardinals. Les teologals, fe, esperança i caritat. Les cardinals: prudència, justícia, fortalesa i temprança. De les primeres mai no en tindrem prou, les segones cal que estiguin degudament equilibrades. Però en el decurs de la nostra vida patim crisis, i les crisis les qualifiquem.

Crisis de fe. De joves molts hem patit crisis de fe. Personalment en recordo una de quan tenia quinze anys. El meu director espiritual d’aleshores, el P. Jesús Renau Manén, jesuïta, mort recentment, em va acompanyar amb respecte i discreció i em va aconsellar de llegir un llibre del metge francès Paul Chauchard, que em va ajudar molt a superar aquesta crisi. Crec que mai més no he tingut una crisi de fe com aquella.

Crisis d’esperança. Aquesta crisi se sol produir en l’adultesa. És la crisi dels deixebles d’Emaús, quan diuen “nosaltres esperàvem”, malament quan diu “esperàvem” en passat. Vol dir que ja no esperen. És la gran decepció. Ens sentim decebuts dels nostres pares, dels germans, dels amics ocasionals i interessats (els veritables amics, mai no deceben). Ens deceben els polítics, els nostres caps, els nostres superiors... tothom.  Jesús, el Senyor, també devia sentir-se decebut dels seus apòstols i de molts deixebles. Recordeu el seu dolor quan pregunta: “vosaltres també em voleu deixar?”. Però fins al final ell va tenir esperança en els qui havia cridat.

Crisis de caritat. És la crisi de moltes de les persones ancianes. A mesura que ens anem fent grans ens anem tornant egoistes: Tot per a mi, ja em toca. Ens oblidem de l’amor abnegat. Un exemple d’aquesta crisi és preguntar-nos: què hi faig en aquest món? La meva resposta és agosarada: mentre estiguis en aquest món és que encara tens una missió a complir. Recordo el cas d’un bon feligrès de Santa Maria, el Miquel Grau, un home bo. S’estava morint i els fills em van demanar si podia anar a celebrar una eucaristia a casa seva, a la Quinta Elvira. A l’homilia li vaig dir: “Miquel, si encara ets aquí en aquest món és que Déu et té reservada una missió.” En Miquel va viure encara quinze dies. El dia de l’enterrament, la seva filla Àngels – una cristiana compromesa- em va dir: “Quan li vas dir allò al pare, no sé què t’hagués fet..., però després vaig comprovar que tenies raó. Fa ben poc, un nebot meu que ho estava passant molt malament, va demanar de veure l’avi. Van estar llarga estona xerrant. I en va sortir. De fet, el veuràs ara a la missa exequial. Aquesta era la darrera missió que Déu li tenia reservada.”

Estimades Germanes, aquesta resposta tan assenyada va ser per a mi esperançadora. Us prego que ara, després d’uns minuts de silenci, respongueu a una pregunta: “Quina persona ha estat per a mi font d’esperança?”. Moltes gràcies.