Fer que els enemics esdevinguin amics

 Diumenge 7/C de durant l’any; 23 de febrer de 2025

Avui fem memòria agraïda de la germana Viqui Molins, la monja del Raval, tan estimada i que ha fet tant de bé a tantes persones marginades. Morí dijous passat. Havia fet una revifalla fecunda d’un mes. Durant anys a les pàgines de Catalunya Cristiana, explicava les seves experiències quotidianes amb tantes amigues i amb tants amics que s’han quedat al marge del camí i que ella coneixia i tractava personalment. A ella li encomanem la nostra missió, tan difícil i tan enriquidora d’acollir i d’acompanyar als qui s’han quedat al marge del camí.

La germana Viqui deia que quan va estar a llatinoamèrica havia descobert la pobresa, però quan va venir al Raval va descobrir-hi la marginació, literalment les persones que ens fan nosa, que ens molesten. Crec que aquesta és una altra versió de l’enemic. Veiem l’altre com el que mai no pot ser amic nostre. Perquè és d’una altra cultura, perquè ens fereix el seu alè, la seva presència, la possible manipulació que ens està fent... Un fet que va marcar la conversió de Sant Francesc d’Assís, va ser la besada que va fer a un leprós.  Francesc anava meditant sobre l’estimació en una d'aquelles passejades que solia fer per la vall de la Umbría, quan de sobte se li espanta el cavall i descobreix davant seu, com a vint passos de distància, un leprós amb el vestit que feien servir els de la seva condició i que era molt fàcil reconèixer. El seu primer impuls va ser tornar gropes i fugir més que lleuger; però a l'instant van tornar a ressonar en la seva consciència diferents i netes les referides paraules: «El que t'era odiós et serà endavant dolç i amable». I quina cosa més horrible per a ell aleshores al món que un leprós? Arribat era, doncs, el moment que s’hi complís la paraula del Senyor. Fent un extraordinari esforç de reflexió, baixa del cavall, avança fins al leprós a despit de la pudor nauseabunda que ja li envaeix l'olfacte, li dona almoina i li besa la mà coberta de fastigoses nafres.

Aquest dijous, en una plaça de Barcelona, un home es rentava les dents en una font. Anava amb un gos. Em vaig asseure en un banc, a mitja distància, vàrem conversar un moment sobre el gos – els gossos ens ajuden a socialitzar- es va allunyar, després va tornar a venir i vàrem entaular una conversa. Era un jove sensesostre. Parlava francès. Feia només uns mesos que anava de plaça en plaça. Vaig intuir, només intuir, el drama de la seva vida. No em va demanar absolutament res, però es va establir entre nosaltres un corrent de simpatia. En vaig donar gràcies a Jesús i vaig sentir que dijous a la tarda s’havia disfressat darrere d’aquell germà en l’existència.  

Hi ha un altre tipus d’enemic que és el qui sabem que ens vol mal, que malparla de nosaltres, que ens odia... quanta energia es malbarata en malparlar, en judicar, en odiar... Jesús es va mantenir ferm davant dels seus enemics. S’hi va enfrontar amb paraules fortes, però, en el fons, plenes d’estima, però guanyar-se un enemic, un de sol, fer que una persona que no ens saludava, que malparlava de nosaltres, que no ens estimava, és un motiu de joia. Fer que els enemics esdevinguin amics. Un repte que només s’assoleix per la gràcia,

Però bíblicament els enemics no són només persones, també són totes aquelles forces que provenen del mal. La mandra és un enemic. El desig de revenja és un enemic. Perdre el temps conspirant i judicant, condemnant els altres és un enemic. Fer judicis temeraris dels altres és un enemic. Allò que anomenem pecat és el nostre principal enemic.

La doctora Victòria Molins, seguidora i admiradora de Teresa de Jesús, estava convençuda que la paciència tot ho abasta (la paciencia todo lo alcanza).  Que nosaltres assolim també aquest convenciment.