Escarrassar-se, escoltar, esmorzar

Intencions: en memòria agraïda del Miquel Iglesias, pelegrí a Santiago de Compostel·la i de l’Enric Morist, director general del telèfon de l’Esperança.

Estimats,

El proper conclave aquests dies és motiu de conversa en els nostres ambients. Estalviem-nos les travesses i les conjectures. Confiem en l’Esperit Sant, invoquem-lo. L’Esperit actua més enllà de les flaqueses humanes i també gràcies a les nostres febleses. A partir de dimecres vinent els cardenals escolliran, d’entre ells mateixos, el successor de Pere. I avui l’evangeli ens parla precisament de Pere, una figura molt propera i molt humana. Pere pren una decisió: «Me’n vaig a pescar». I els altres el segueixen. Cal que el proper papa sigui també decidit, que obri camí, que segueixi les passes de Francesc, que ha donat exemple amb determinació ignasiana d’una església en sortida. I que ell mateix ha fet viatges profètics a l’hemisferi sud. A l’església avui hi ha persones decidides, llançades, emprenedores, que obren camí. En tenim un exemple en l’Enric Morist, director general del telèfon de l’Esperança -una entitat promoguda a Barcelona pel Dr. Jubany que va confiar la seva posada en marxa a l’Agustí Viñas. Quant de bé que ha fet i fa el telèfon de l’esperança i el telèfon del suïcidi. Ens deia l’Esperança Esteve que l’Enric s’ha convertit en una figura inspiradora i transformadora, gràcies a la seva energia inesgotable. Liderant la fundació, ha impulsat canvis valents, amb la millora dels serveis i el compromís amb les persones ateses com a objectiu. La seva empatia, la seva humanitat i la capacitat d’escoltar, ha estat ben present en la relació amb tots els membres de la Fundació.

Pere s’escarrassa, aboca molts esforços: s’ha escarrassat a pescar tota la nit sense resultat (i després ell mateix arrossegarà la xarxa plena de peixos.) Hem de treballar. Les relacions humanes també s’han de treballar. La mateixa fe s’ha de treballar. El pelegrinatge a Sant Jaume que tantes vegades va fer el Miquel i que heu fet molts de vosaltres és una experiència forta, trasbalsadora, que requereix bon pas, esforç i constància. Que ajuda a viure en la intempèrie i a confiar en la providència.

La nuesa de Pere és simbòlica. Pere s’ha despullat de tota ambició i es refia del que diu el deixeble que Jesús estimava i que probablement era el més jove, quan li ha assenyalat que el personatge misteriós de la riba és el Senyor, per tirar-se a l’aigua, “per mullar-se”. El mètode sinodal demana exactament això: escoltar tots i d’una manera especial el més petit. Ja ho deia Sant Benet quan escrivia que cal escoltar el monjo més jove.

Pere s’entristeix quan Jesús li pregunta per tercera vegada si se l’estima. Aquesta tristesa de no complir bé la nostra missió, de no estimar prou, de no estimar bé, de negacions de petites o grans traïcions l’experimentem tots... però la vida, el pas dels anys, les limitacions, ens han d’ajudar a deixar-nos estimar, a deixar que d’altres tinguin cura de nosaltres, amb humilitat i amb alegria. Pere al final del diàleg escolta la nova crida de Jesús: vine amb mi. I després de dir que no, tornarà a dir que sí. El papa Francesc també es va convertir. Va passar de ser un jesuïta autoritari i sovint malhumorat a ser el papa de tots proper i tendre. Ell mateix va demanar perdó públicament per aquest excés d’autoritat. L’exercici de demanar perdó personalment i institucionalment és un exercici sa, convenient i necessari.

Que no ens manqui l’empatia. Que siguem capaços, com Jesús Ressuscitat, de convocar esmorzars, àpats de germanor en peu d’igualtat que ens refacin per fora i per dins.