Quedar bé

 Diumenge 32 del temps ordinari

Si en un casament t’asseus a l’últim banc i et fan anar endavant, quedaràs molt bé, diu Jesús en aquesta versió de l’evangeli que tinc a les mans. No sé si són les paraules de Jesús o és una llicència del redactor o del traductor, però quedar bé, estimats germans i germanes, sembla un principi ètic fonamental des de fa moltes generacions. Com ho farem per “quedar bé?”. Fa poc em deia una religiosa africana que ens va acollir a un sacerdot italià i a mi mateix a Bujumbura: hem procurat quedar bé amb vostès, per què si no què dirien de nosaltres? Salvador Dalí, el místic peculiar, el pintor alhora genial i cruel de Port-Lligat, procurava quedar bé amb el rector de Cadaqués, mossèn Zeferí Borrat, i no anava a missa cada diumenge, si no diumenges saltejats. Recordo que una vegada quan jo devia tenir uns divuit anys i ja pensava en ser capellà, l’avi Pons em va dir tot seriós: “Jaume, com és que avui aneu tant a missa?.” Jo no recordo que li vaig dir, però sí que em va sorprendre que m’ho preguntés. L’avi no m’havia parlat mai de la meva vocació, però em consta que no hi estava d’acord.  I a mi, em sabia greu. “És que nosaltres, va continuar, no hi anàvem a missa.” I jo li vaig preguntar: “Aleshores avi, qui hi havia a les esglésies?” I em va respondre convençut: “quatre veies (velles a l’Empordà)”. Entre mi, vaig pensar, com ara en moltes misses de cada dia. Però el diàleg amb l’avi Pons va continuar: “I per la festa major?”, li vaig fer jo. “Ah, això sí -va respondre- l’avi. Anàvem a escoltar el predicador”.

Sense absolutitzar, la majoria dels qui tenim de cinquanta anys per mont, hem estat educat en el principi ètic del quedar bé. Saludem per quedar bé, felicitem per quedar bé, anem als casaments o als enterraments per quedar bé, donem el condol per quedar bé, diem els altres allò que els altres volen sentir per quedar bé... fins i tot anem a missa per quedar bé amb aquell mossèn o amb aquell altre. M’ho deia fa poc una feligresa habitual: “A missa hi vinc per tu”. Jo li vaig respondre amb aquella dita: “A missa s’hi ha d’anar per Déu, no per veure mossèn Andreu”, però certament no la vaig fer canviar d’opinió.

La cosa comença a canviar dels cinquanta cap avall. Fa uns anys algú es va inventar el terme “políticament correcte”. Un principi que molts van començar a desafiar i que va començar a estendre’s “ara seré políticament incorrecte”. A les tertúlies radiofòniques on tothom parla amb tanta propietat i amb tant coneixement de causa (i parlo sense ironia) de vegades ens animem a dir, fins i tot els més grans de seixanta o de setanta o de vuitanta, coses “políticament incorrectes”, com si fossin una entremaliadura.

La gent de cinquanta cap avall en general ha deixat d’anar a missa, a menys que pertanyin a alguns moviments, associacions i grups d’església per als quals continua essent pecat mortal no anar a missa el diumenge i dies de precepte. Segurament amb el Catecisme de l’Església Catòlica a la ma, tenen tota la raó... però alerta que són una minoria.. potser fins i tot són una minoria creativa, com deia Benet XVI, però els qui diuen que van contracorrent, són una minoria. També n’hi ha que hi van sincerament perquè hi anaven al seu país d’origen. Però no ens enganyem, el convenciment d’anar a missa els diumenges perquè és el dia del Senyor, ha caigut en picat. Les generacions que ens segueixen han deixat majoritàriament la pràctica religiosa, però és que molts han deixat igualment la pregària i la fe. Aquesta és realment la crisi important.

Recordo que els anys 70 quan em començava a plantejar seriosament la vocació sacerdotal li vaig dir al meu formador: “no sé si vaig a veure aquest malalt per quedar bé o perquè realment estic interessat per veure’l”. I ell em va respondre sàviament. “Encara que el vagis a veure per quedar bé no deixis d’anar-lo a veure.” Una tia, la Carmen Morales, una dona forta i molt simpàtica, morta d’accident d’automòbil, em va explicar que una vegada va tenir una crisi de fe i volia abandonar la pràctica religiosa. El seu confessor li va aconsellar: “No deixis d’anar a missa els diumenges. No combreguis, però no deixis d’anar a missa”.  I així ho va fer. I va tornar a practicar.  Avui no sé quants seguirien aquesta ascesi.

Però hi ha una altra praxi que Jesús aconsella al final de l’evangeli d’avui i descriu el perfil dels qui haurien de ser els convidats als nostres banquets, als àpats i a les eucaristies. Llegim això i pensem que és un “gènere literari” . I com alguns diuen: “así nos va”.

Estimats germans i germanes, estic convençut del que deia mossèn Rovira Belloso: “la missa és el més important del món”. Però perquè la nostra gent jove ho descobreixi cal donar-los testimoni de practicar amb obres de caritat abans i després d’anar a missa.