sábado, 7 de diciembre de 2013

Medicina preventiva


Immaculada Concepció 2013

Enmig de l’Advent, brilla com un estel la figura de Maria Immaculada.

Hi ha unes preguntes que la humanitat s’ha fet des de sempre i encara avui ens fem: com és que els homes pequem? Com és que fem el mal que no voldríem i no fem el bé que voldríem? Com és que en el decurs de la història i ara mateix hi ha tantes injustícies? La resposta ja la van donar els autors el llibre sagrat, el llibre del Gènesi, el llibre dels orígens. És que l’ésser humà, home o dona, des del principi, fruit de la seva llibertat era capaç de pecar i de fet va pecar. Era una inducció lògica: si peca ara, és que ja pecava en el principi. El relat del llibre del Gènesi així ho explica. Hi ha també una dimensió comunitària en el pecat: Adam culpa la dona i la dona a la serp. Es van espolsant les puces, sembla que ningú tingui la culpa de res... I al final perden el Paradís.

Què vol dir tot això? Que no som els que Déu volia que fóssim. Que hem emmascarat l’obra de Déu. Déu ens va fer lliures, lliures per al bé, lliures per estimar, lliures per enjardinar el món, però el pecat i les seves conseqüències ha entenebrit l’obra de Déu. Pecat, personal i pecat estructural, suma de culpes i, alhora, misteri. Avui també hi ha pecat: corrupció,  injustícies flagrants, mal ús dels recursos de la terra, mal ús dels béns que s’administren, escàndol... Ho hem de reconèixer amb sinceritat com ho va fer el papa Francesc quan en l’entrevista amb Antonio Spadaro:  “qui és el Papa?” respon amb humilitat i senzillesa “sóc un pecador”. És fort que ho digui el vicari de Crist, però és veritat i ho podríem dir tots: “sóc pecador”. Sant Ignasi davant dels elogis deia: “Grítame mis pecados!”

Però allí on va abundar el pecat ha abundat encara més la gràcia. El Paradís cap al qual caminem és infinitament millor que aquell que van perdre els nostres primers pares. La porta que Eva ens ha tancat Maria l’ha obert per sempre. Ens ho recorda la festa d’avui: Maria va ser preservada de tota màcula de pecat des dels orígens. Això formava part del pla de Déu. Però això no va anul·lar pas la llibertat de Maria. Gràcies al seu “sí”, el Verb es va fer carn i va habitar entre nosaltres: “Àngel a Maria!”.

Hi ha una medicina guaridora però hi ha també una medicina preventiva. Cal prevenir abans que curar. Avui es creu molt en aquesta medicina, però ja fa anys Concepción Arenal deia:  Obriu escoles i tancareu presons”.
També instruir-nos en les coses de Déu; és una gran prevenció. Ens ho ha recordat la carta de Sant Pau als cristians de Roma: “Tot el que diuen les Escriptures és per a instruir-nos a nosaltres, perquè la força i el consol que elles ens donen ens ajudin a mantenir l’esperança”. A l'església hi venim per instruir-nos, és casa i escola de comunió.

Quina meravella una nit estelada! Per als que entenen dels astres és talment un llibre obert. A ciutat poques vegades podem gaudir d’aquestes nits... Costen de veure i si es veuen, enlluernats, no les podem llucar. Només els qui poden fer una escapada a muntanya poden fruir d’aquest espectacle sublim. El filòsof Josep Maria Esquirol diu que en una cultura on passem tantes hores davant la pantalla hauríem de gaudir de tant en tant de l’espectacle d’una nit estelada. ”La nit estelada” és precisament el títol d’una obra mestra del pintor Vicent Van Gogh, una nit extraordinària vista des de la finestra de la seva cambra sanatori de Saint-Rémy-de-Provence on es va recloure al final del seus dies. L’obra però la va pintar de dia, de memòria i és que l’espectacle d’una nit així és inoblidable. Encara recordo la impressió que em va produir fa més de vint-i-cinc anys la visió d’una nit estelada fent beeback, és a dir dormint a la intempèrie, amb un grup de pelegrins, al desert del Sinaí abans de pujar al Jebel Musa, la muntanya del Sinaí. Calia fer-ho de matinada per evitar l'excés de sol. 

Arsène Heitz, pintor d’Estrasburg ,va treballar de 1950 a 1955 en el projecte de l’actual bandera europea. Es diu que es va inspirar en el text de l’Apocalipsi: “Un gran senyal va aparèixer al cel: una Dona, vestida de sol, amb la lluna sota els peus i una corona de dotze estels”. La bandera fou aprovada precisament un 8 de desembre dia de la Immaculada. Era blau marí amb dotze estels.
El silenci de la  nit i la lluentor dels estels també són presents en un conegut poema de Joan Maragall:

“Quin cel més blau aquesta nit/sembla que es vegi l’infinit/ en tota sa grandesa/ en tota sa dolcesa/ l’infinit sense vels,/ més enllà dels estels/ la lluna i els estels brillen tan clar/ en el blau infinit de la nit santa/que l’ànima s’encanta/ enllà/ aquesta nit és bé una nit divina/ la Puríssima del Cel/va baixant per el blau que ella il·lumina/ deixant més resplendors en cada estel/ Per la nit de desembre ella davalla/ i l’aire s’atempera, i el món calla:/ davalla silenciosa…/ Ai! quina nit més clara i més formosa!.”

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.