sábado, 28 de diciembre de 2013

Les virtuts d'estar per casa


Homilia en el diumenge de la Sagrada Família (29/12/2013)
L’oració col·lecta d’avui ens ha parlat d’imitar les virtuts domèstiques de la Sagrada Família. El recordat mossèn Martí Amagat, escrivia més col·loquialment, "les virtuts d'estar per casa". Quines són aquestes virtuts?
Jesús, com a bon israelita se sabia de memòria el quart manament de la llei de Déu: “honrar pare i mare”. Se’l sabia i el va practicar sempre, convivint amb ells, amb Josep i Maria, fins i tot confiant la seva mare, ja vídua, al deixeble estimat des de la creu.
La primera lectura ha glossat aquest “honrar els pares”, especialment en la seva ancianitat amb unes paraules ben actuals: “fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix el seu enteniment sigues compassiu, no el menyspreïs quan et veus en plena força”. Honrar el pare i la mare en la vellesa, en la malaltia, potser en la demència, fins la mort. Ells ho han donat tot per nosaltres, ens han donat la vida, el sostre, el primer ensenyament, la companyia, el consell... i tot el que fem per a ells serà poc per a retornar-los aquest tresor. És possible que algú que m’escolta tingui o hagi tingut dificultats d’enteniment amb els seus pares: tots som humans i tots tenim el nostre caràcter que, a més, s’accentua amb l’edat. Cal posar els mitjans per comprendre’ns però si això no fos possible, encara que sigui a la distància, mai no ens ha de mancar la virtut d’un pregon i cordial agraïment envers els nostres pares.
De fet la missió d’uns pares no s’acaba mai. Ahir conversava amb una dona soltera amb llarga i greu malaltia, que té la sort de viure al pis de sota dels seus pares, ja grans, però que es desviuen per ella: quan està patint les conseqüències del tractament cada dia puja a dinar amb ells, cada dia li baixen el sopar, l’ajuden amb tot...i ho fan de la manera més natural.
La col·lecta ens ha parlat també de “caritat generosa”. En aquestes festes nadalenques, quan tots fem més vida familiar, és quan més sorgeixen els petits o grans frecs de convivència, de vegades els mateixos de cada any... Com en són d’útils, aleshores, les paraules de la segona lectura quan parla de sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència, de perdó, de pau, d’ensenyament recíproc, de correcció fraterna...!
En un prestigiós rotatiu llegia aquests dies la importància d’unes bones sobretaules, d’una bona conversa després d’un àpat en aquests dies festius. Deia l’autor que “sense adonar-nos-en, en cada trobada d’aquest tipus estem col·locant un maó més a la paret de la confiança familiar”. També “s’enforteix el sentit de pertinença. El temps compartit crea i alimenta aquest subjecte col·lectiu.” Cal evitar però “la dispersió que comporta que cadascú es tanqui en el seu ordinador, en la seva tauleta o en el seu mòbil, per connectar-se amb el mon exterior i desconnectar-se de l’interior”.
L’evangeli ens ha parlat d’altres virtuts, de la docilitat Josep a les mocions del Cel i també de la seva promptitud: en sentir la veu del cel es lleva de seguida per tal d’emprendre un llarg viatge. I aquesta docilitat, acompanyada del seny, es manifestarà altra volta al retorn al país d’Israel quan decideix que és més segur, anar a viure a Natzaret...
El Cardenal Lluís, en una entrevista d’aquesta setmana a Catalunya Cristiana ens diu parlant del temple de la Sagrada Família: “Penso en la possibilitat de ser un santuari mundial de la família, al servei de la pregària i del treball pastoral pels matrimonis i famílies...”. Sí, que útil que seria que aquest gran temple gaudinià, amb els espais que tindrà associats, complís aquesta missió! El treball pastoral passa per l’acolliment i l’atenció als promesos, per l’ajut als matrimonis que travessen problemes de convivència, per les pautes d’una millor relació entre pares i fills, entre germans... Preguem perquè aquest projecte es pugui anar concretant.
En l’esguard del Sínode sobre la família, a les parròquies, arxiprestats i moviments, hem estat consultats. És un exercici de reflexió i de coresponsabilitat. No són preguntes fàcils, d’aquí la importància de respondre-les en grup, en equip, i d’avançar tots plegats cap a una millor formació.
En l’Oratori el Pessebre, de Joan Alavedra i Pau Casals, es posen en boca de Sant Josep aquestes paraules entranyables adreçades al Nen Jesús: “Ara us veig fet Infant i sou fill meu/-pobre fuster aureolat de glòria!-: amb el ribot guanyaré el pa d’un Déu/ que l’ha de dar al món perquè no mòria.” És el pa que ara compartirem en celebrar l’Eucaristia on tindrem molt present la gran família dels cristians.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.