L'ombra de la creu

Divendres  Sant 2015

La nostra raó és limitada. La nostra raó no és com el sol de ple migdia que tot ho il·lumina, si no com els primers raigs de l’aurora que acaronen les formes i deixen moltes zones amb penombra. Aquestes zones en penombra són el misteri (Maria Zambrano).

Explica el Papa Francesc, en una de les seves meditacions diàries a Santa Marta que quant l’Àngel va anunciar a Maria li va prometre que la força de l’Altíssim la cobriria amb la seva “ombra”. I Maria va acollir aquest anunci amb silenci.  Maria al peu de la creu està en silenci, mentre les ombres cobreixen la terra. Podria pensar que l’àngel Gabriel l’havia enganyada: li havia promès que el seu fill seria Rei i no portava més corona que una corona d’espines,  en lloc de ceptre havia portat una canya que s’esberla, en lloc de mantell reial li havien imposat  la clàmide d’un soldat i ara li havien treta, li havia promès que seria gran i ara, a ulls del món, era un fracassat... Però Maria calla. Calla i espera en silenci. Calla i deixa que l’Esperit Sant la cobreixi novament amb la seva ombra.

L’ombra i el silenci, diu el Papa, són els “llocs” on Déu ha volgut manifestar-se a l’ésser humà. La creu ens fa topar de cop amb el misteri. La creu no és racional. Per a uns és un absurd, per a d’altres, un escàndol, per a nosaltres, font de Salvació. L’ombra de la creu és protectora i pacificadora: “A l’ombra dels teus braços el món la pau buscarà”, cantem.

L’ombra de la creu, com la del xiprer, és allargada, es prolonga en els sofriments del món i també en els sofriments personals . Pensava en els familiars d’aquesta catàstrofe aèria. Ara ja té una explicació. Però continua essent un misteri que cent-cinquanta vides quedin de cop estroncades. Per què precisament ells? Perquè en aquell moment...? Per què a molts els ha canviat per sempre la seva vida? I aquesta catàstrofe la coneixem de prop. Però al món n’hi ha moltes d’altres de catàstrofes. Quan un marit es veu abandonat per l’esposa o viceversa, li sembla que el món se li enfonsa. Quan algú perd la persona que més estima, li sembla que res no té sentit. Nosaltres també hem de conviure amb el misteri i sovint  ens fem moltes preguntes que queden sense resposta. Ens endinsem en el núvol del silenci.

Fa poc va morir un amic nostre, en Ramon Fraxedas, un bon professional de la comunicació. Havia dissenyat la pauta musical de Ràdio Estel, després de Ràdio Principat i, finalment la de Montserrat Ràdio. En Ramon patia un càncer, però l’enfrontava amb tanta serenor, amb tanta enteresa, que els metges de pal·liatius van demanar-li si podrien enregistrar-lo. Dimecres es va emetre per ràdio Estel, al programa “De cap i de nou”, que us podeu descarregar.  El seu testimoni vaig tenir l’ocasió d’escoltar-lo en directe, juntament amb d’altres persones que ell estimava. La malaltia avançava inexorable però ell estava tan serè! Durant una hora va parlar-nos amb un discurs ben construït i coherent del seu moment personal, de l’evolució de la seva malaltia, que quan pensava que ja anava cap a la guarició, va torna, de les hores difícils, de la fragilitat, de la reconciliació amb el seu propi cos, de la seva relació amb Déu.  Ens va explicar amb emoció la seva darrera missa del Gall, anticipada, en cadira de rodes, entre els germans de La Salle més ancians i malalts, ell que feia anys n’havia tingut tanta cura, era aleshores un ancià més. El Ramon va morir, però el seu testimoni va ser i és molt fecund.

Com el d’un altre amic malalt de càncer, el Cres, que en aquest cas un seu cosí, professional de la imatge, li va demanar per enregistrar amb càmera els seus últims dies... El Cres li va donar el permís. Les imatges són verament impressionants: amb una veu feble, molt dèbil, pell i os, però molt dòcil, deixant-se cuidar, deixant-se estimar, sense cap queixa, dient paraules pertinents, rebent amb pau la unció dels malalts... Algú pot pensar que és de mal gust filmar una situació així, però jo crec que aquestes imatges poden fer bé a moltes persones.  La malaltia és un mal, però no és un mal absolut, dels mals en podem treure béns. De la mateixa manera que diem que “no hi ha malalties, si no persones malaltes”, hem de dir no que anem a veure un malalt, si no a una persona que està malalta.  

Del pitjor mal que és la creu, instrument de suplici i d’execució, en podem treure el bé més gran que és la Salvació.

Al sòcol de la Creu de Montigalà, hi ha esculpits aquests versos, que han resistit totes les maltempsades.

“JESÚS MEU ESTIMAT/QUE EN UNA CREU AFRONTOSA/VESSANT VOSTRA SANG PRECIOSA/MORIREU PER MI CLAVAT!/SIAU PER SEMPRE ALABAT”

Que aquesta sigui avui la nostra pregària, a l’ombra de la creu.