Bellesa del Pessebre
Nit de Nadal 24/12/15
Maria va
embolcallar el nen i el posà en una menjadora –no en un bressol- perquè no
havien trobat lloc a l’hostal. En poques paraules l’evangelista Lluc descriu el
drama de la Sagrada
Família. Aquell Nen que havia de ser gran que l’anomenaríem
fill de l’Altíssim, que regnaria sobre la casa de David el seu pare i que el
seu regne no tindria fi neix en un indret humil i impropi d’un Príncep. Quant
que devien rumiar els seus pares!
És
inevitable pensar en els refugiats i els immigrants. El nombre dels que han
creuat aquest any la
Mediterrània i han arribat a les costes europees fugint d’un
conflicte, d’una persecución d’una vida de misèria ha superat ja les 800.000
persones. Una cifra que quadriplica les que van arribar a la Unió Europea
No
sabem quina serà la sort d’aquests
infants que neixen lluny de la seva terra. Potser algun d’ells està cridat a
portar la pau al seu poble i a la humanitat sencera.
El
secret de Nadal és que Déu assumeix la nostra humanitat, perquè nosaltres
arribem a la plenitud de la divinitat.
Els primers beneficiaris de l’anunci de l’àngel seran els
pastors. Els pastors, també marginats, que vivien al ras. Jesús d’adult prendrà
la imatge del bon pastor, que guia les ovelles i es preocupa de les perdudes. L’Oratori “El Pessebre”, amb lletra de Joan
Alavedra i música de Pau Casals, va néixer del desig d’un infant. Era l’any
1934. La filla de Joan Alavedra, Maria, que aleshores tenia cinc anys, en
atansar-se Nadal va demanar al seu pare que li fes el pessebre. Van sortir un
matí i, a les parades de les escales de la Catedral de Barcelona, a la fira de Santa Llúcia,
van comprar el suro per a fer les muntanyes i la Cova , la molsa per als prats,
i les figuretes per animar el paisatge. El van muntar en un racó del menjador i,
quan en Joan es pensava que la feina ja estava enllestida, Maria demanà al seu
pare que hi fes un vers. Es tractava de fer parlar aquelles figuretes que tenia
davant els ulls i de fer-les parlar en un llenguatge entenedor per a una nena.
Què havien de dir?. El sentit profund del pessebre, és a dir, la transcendència
del Naixement de Jesús.
Aquell poema va passar moltes vicissituds. Quan Joan Alavedra hagué de
marxar a l’exili el portava inacabat dins d’una maleta. Després hi hagué
l’emotiu trobament amb el mestre Pau Casals. I l’impuls d’Alavedra d’acabar el
poema i de presentar-lo als Jocs Florals de la Llengua Catalana
Eren els anys del domini nazi, com una ressonància de les paraules
d’Isaïes, “les botes dels soldats marcaven el pas...”
I en aquelles circumstàncies tan difícils nasqué una obra veritablement
excepcional, perquè les figures no solament parlen sinó que canten: canta
Maria, Josep, els àngels, el llaurador, els pastors, la vella que fila, els
mags... Però canten també els animals: els camells dels reis, i la mula de
l’estable i el bou.
Potser és el bou el qui millor expressa la condició humana; diu així:
“He passat la nit/vetllant, encongit,/amb el cor petit/ i les banyes moixes./I
feia un mugir/ ben dolç, per si així/podia ablanir/ les meves angoixes// Quina
nit d’encants,/d’estels rutilants,/de vols flamejants/ i d’aura divina!/I quins
cants tan bells!// Com d’eixam d’ocells/refilant tots ells/amb la veu més
fina./He vist el Vedell,/que és molt blanc de pell/ i encar no camina./ Però fa
una claror/ i una resplendor/que tot ho il·lumina.// Al cor de la nit/ la llum
ha sortit/ en una establia./ Em miro el rastell,/l’alfals i aquest Vell/ que tot
s’hi entendria.// I, pel respirall,/la nit, com va avall/i el néixer del dia.
Amics: si ens sentim angoixats, amb el cor petit, moixos, contemplem la bellesa d’aquesta nit de lluna
plena i la tendresa del pessebre. Que en la petitesa d’un Infant que neix
sapiguem descobrir-hi la llum que tot ho il·lumina. Que enmig de les foscors,
de les ombres de les incerteses, que visquem l’alegria del Nadal.
Tornem-nos a mirar lentament les coses i les persones i veurem com la
nit de la tristor i del desconcert dóna pas a una nova albada.
Que tingueu un Sant Nadal.
Comentarios
Publicar un comentario